Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El cop d’Estat produït ahir a la nit a Egipte ha causat un torrent immediat d’anàlisis i opinions als mitjans de comunicació catalans. A pesar de la prevenció general vers els cops militars, pot notar-se un cert corrent de simpatia pel derrocament del govern islamista amb diferents arguments. El cas potser més clar d’això és, com a mínim en els diaris impresos, el de l’Ara, que a la seva portada no inclou el terme “cop d’Estat” i en canvi es destaca als subtítols que “els militars pacten amb l’oposició” i que “Tahrir esclata d’alegria”.

Sense voler entrar a analitzar el que està succeint a Egipte, que amb tota seguretat és molt complex i té moltes més variables que simplement localitzar uns bons i uns dolents, sí que es pot tractar de cercar a la història com alguns d’aquests arguments ja han estat utilitzats en el passat per justificar altres cops d’estat i mirar d’extreure’n conclusions –sempre tenint en compte, evidentment, que cada cas és diferent i que no poden fer-se extrapolacions automàtiques.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

1.“No pot parlar-se de cop militar, sinó cívico-militar, ja que compta amb el suport de l’oposició, líders religiosos i bona part de la població que l’ha celebrat a les places”. Encara que pugui semblar estrany, aquest és el patró de la majoria de cops d’estat quan hi ha una mínima societat civil organitzada. Sense anar més lluny el cop d’estat de 1976 a l’Argentina –un dels que acumula més clixés de colpisme clàssic- va ser encapçalat per una “junta cívico-militar” i va ser pactat amb els partits de l’oposició, inclosos els radicals i els federals. També l’Església i una bona part dels mitjans de comunicació van animar als militars a fer-se amb el control polític del país, encara que després molts d’aquests sectors condemnessin algunes conseqüències d’aquesta acció.

2.“Una majoria de la població vol la caiguda de Mursi”. Aquesta és sempre una sentència perillosa, ja que l’única forma de saber realment que vol la població és mitjançant les urnes. En tot cas, però, voler la caiguda de Mursi i voler un govern tutelat per militars no és el mateix. Quan el 2006 l’exèrcit tailandès va prendre el poder per “acabar amb lo corrupció i ineptitud de la casta política” va ser rebut amb manifestacions de suport al carrer i els tancs eren decorats amb flors i garlandes. Les protestes pel cop no van reunir més que unes desenes de persones i les enquestes assenyalaven que aquest tenia una simpatia de més del 80%. Però quan l’any vinent van celebrar-se eleccions, va tornar-les a guanyar el partit del primer ministre deposat, Thaksin Shinawatra.

3.“Democràcia no és només guanyar eleccions i els Germans Musulmans han iniciat una senda autoritària”. Sense saber quin era el grau d’incompliment de les regles de joc democràtic per part dels islamistes al poder a Egipte, cal recordar que aquest és un argument clàssic de tots els colpistes. Els militars que van assaltar la residència presidencial hondurenya i n’expulsaren el president electe, Manuel Zelaya, en pijama, també van al·legar que aquest havia violat la constitució i que s’havia actuat per un mandat democràtic superior al dels poders presidencials. Des de llavors el país –fins i tot un cop retornat a la normalitat electoral- s’ha convertit en un dels més perillosos del món, tant per als periodistes com per als activistes socials i dels drets humans.

4.“No tots els cops d’Estat són negatius. La Revolució dels Clavells portuguesa va ser totalment positiva”. Aquest argument ha estat un dels pocs que ha utilitzat la història per defensar el cop egipci i el va publicar a Twitter un reconegut periodista. Més enllà de totes les altres consideracions que es podrien trobar, val la pena fer-hi un petit esment: L’alçament militar de l’abril de 1974 ho va ser contra una dictadura a la que no es podia derrocar mitjançant eleccions. Només això invalida qualsevol comparació amb el cas actual.

5.“L’islamisme [o fins i tot l’Islam, segons l’analista] és incompatible amb la democràcia. Si se’ls deixa governar imposaran violentament una autocràcia”. Deixant de banda l’amplitud i complexitat del concepte “islamista” –per no parlar d’Islam-, amb corrents molt diferents entre elles, algunes de les quals –més rigoroses que els propis Germans Musulmans- donen suport al cop, potser caldria analitzar els motius pels quals els islamistes desconfien del sistema electoral. Si cada cop que estan a punt o aconsegueixen arribar a un govern se’ls fa fora mitjançat la força és possible que arribin a la conclusió que aquesta és l’única forma d’arribar al poder, tal com defensaven, per posar un exemple, els liberals espanyols i llatinoamericans el segle XIX i principis del XX, quan eren habituals els cops d’estat “democràtics i populars”.

6.“Era necessari per evitar lliscar cap a la violència i la guerra civil”. És curiós que amb tanta anàlisi del cop egipci s’hagi parlat tant poc del cas algerià, tan a prop geogràficament, històrica i política. L’alçament militar de 1991 per impedir la victòria electoral del Front Islàmic de Salvació (FIS) va convèncer els islamistes algerians que mai podrien guanyar pacíficament i va iniciar una guerra civil que va durar una dècada i va causar no menys de 150.000 morts.

7.“Els militars han promès unes eleccions ‘pròximament’”. Aquest cop, la comparació era encara més fàcil: El posicionament militar que va donar el tret de gràcia a Hosni Mubàrak el febrer de 2011. Des de llavors els militars egipcis han tractat de tutelar tota la transició a la democràcia amb l’objectiu principal de mantenir els seus privilegis, tan materials, com polítics i jurídics. Per a fer-ho han utilitzat diferents mètodes, des de la repressió directa –amb més de 12.000 civils encausats en tribunals militars, a més de tortures i morts-, la dilació del procés polític o els pactes de tot tipus, inclosos els Germans Musulmans. És inconcebible pensar que els militars se separaran ara d’un full de ruta al que s’han mantingut fidels durant més de dos anys.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019