Tres lliçons de la ‘Batalla de València’ per al procés sobiranista

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Veure el documental Del Roig al blau. La Transició valenciana, que reconstrueix com va desenvolupar-se al País Valencià l’arribada de la democràcia i allò que sovint s’ha conegut com la “Batalla de València” era un tema que tenia pendent fins que no fa pas gaire el vaig trobar sencer a la xarxa i m’hi vaig posar. La meva sorpresa és que, a banda de la informació sobre aquells anys convulsos que ajuden a entendre millor l’actual situació valenciana, el documental té una segona lectura que segurament no hauria fet el 2004, quan va estrenar-se i que tenen molt a veure amb la situació actual a Catalunya. Personalment n’he estret tres lliçons principals que m’agradaria compartir: 1.La “Batalla de València” va ser eminentment mediàtica. Sense una violència massiva a l’estil de, per exemple, la de l’antiga Iugoslàvia, les amenaces, atemptats i atacs que van viure’s tenien més aviat un efecte psicològic que necessitaven els mitjans de comunicació per magnificar-los i que tinguessin un efecte real d’acovardiment de la població. A més, aquesta mateixa hegemonia mediàtica era imprescindible per consolidar un discurs narratiu segons el qual hi havia una “invasió catalana” i una “revolta popular” per fer-hi front. Dues màximes que a pesar que la realitat i els resultats electorals insistien en desmentir-les  van acabar esdevenint el relat oficial i condicionant tota la política valenciana posterior fins avui. I en la citada “Batalla” –una “massacre” segons un dels entrevistats al documental- va fer-se amb tot el poder mediàtic en un bàndol i un setmanari i algunes revistes alternatives en l’altre. El resultat ja el coneixem, però per això sorprèn tant que ara alguns vulguin lluitar per uns objectius encara més  ambiciosos al temps que desmantellen el que segurament és el seu canó de més calibre: TV3. No sé si pensar que són imbècils o que es pensen que els altres ho som. 2.Sovint algunes veus es pregunten que pot fer el CNI per frenar el procés sobiranista català. Evidentment el cas valencià tenia moltes diferències i el documental no aborda directament la qüestió, però s’hi plantegen una sèrie de “misteris” força interessants en aquest sentit. Els més rellevants políticament –estratègia de la tensió i atemptats de “descontrolats”- són els canvis sobtats de bàndol de personatges rellevants, principalment el polític Manuel Broseta i la periodista María Consuelo Reyna. Ambdós haurien estat figures rellevants en el projecte d’un País Valencià diferent i, en el darrer moment i sense que ningú hagi entès perquè van canviar d’opinió i van alinear-se amb les restes de l’antic règim decantant definitivament la balança. Un, Broseta, ja és mort i no pot explicar les seves raons, i l’altra, Reyna, assegura en el documental que ella “no va canviar, ho van fer tots els altres”, el que sona a un “no vull dir les meues raons”. Pot trobar-se el CNI darrere aquests canvis inexplicables? Quines fórmules –arguments, xantatge, suborns- podria emprar per aconseguir-ho? Hi ha o hi pot haver figures rellevants a Catalunya que estiguin jugant o que podrien jugar un paper similar en el procés? 3.Finalment, i ja per acabar, només documentar com a pesar de la gravetat de la derrota política i ideològica que la “Batalla de València” va suposar per l’esquerra i el valencianisme, aquest no ha estat derrotat i ha sobreviscut i resistit en una dinàmica xarxa cultural i social i que fins i tot podria impulsar un tomb polític històric més aviat que tard. I és que per molt poder que tinguin els estats o les elits, escombrar un poble no és tan fàcil.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.