Això de l’autocensura

Ja saps de què vols parlar al teu proper article de Mèdia.cat. Explicaràs com la premsa local pot esdevenir ariet de campanyes de governs municipals. La cosa de vegades és molt senzilla: un consistori vol posar les coses difícils als organitzadors d’una festa alternativa, i fa que el diari comarcal creï una polèmica entre els veïns i els responsables de la convocatòria. Unes quantes portades i algun editorial escalfaran l’ambient. El fet que els alternatius compleixin edició rere edició els horaris oficials de tancament de manera escrupolosa no és notícia, però sí que esdevenen titular les queixes per horaris de no se sap ben bé qui. I ja hi som: tots a córrer i a fer reunions i a veure si aquest estiu l’ajuntament acaba donant el permís o no als alternatius.

Però llavors recordes que ets això que està tant de moda: una professional multitasques, i que escrius articles i reportatges, però també t’encarregues de la comunicació d’una entitat local de la mateixa ciutat on s’ha creat la polèmica. I, és clar, si vols fer bé la teva feina, no hauries de criticar un mitjà a qui després li demanaràs que informi sobre una activitat que ha fet l’associació amb qui treballes. I recapitules, perquè cal tenir cura dels pocs ingressos que arriben en temps de crisi. I deixes per un altre dia això de denunciar com alguns mitjans de proximitat són més corretges de transmissió dels governs locals que no pas eines al servei de tota la població.

Així és com funciona això de l’autocensura. I la precarietat laboral fa que rodin encara millor els mecanisme que la posen en marxa.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.