Un mes després que Edward Snowden reconegués públicament que era l’autor de les filtracions a The Guardian i The Washington Post sobre l’existència d’un programa d’espionatge massiu arreu del planeta per part de Govern dels EUA, la cobertura sobre aquest escàndol se centra en la seva situació personal, les pressions diplomàtiques estatunidenques per aconseguir-ne l’extradició i les apostes sobre el país on podria asilar-se. Mentre, l’existència del PRISM i els detalls més escandalosos, com l’espionatge a països aliats i organismes internacionals, el seu ús per aconseguir avantatges polítics i econòmics i la presumpta violació de nombroses lleis, tant estatunidenques com internacionals han passat a segon pla.

D’una forma molt similar al cas Wikileaks, el gruix de la cobertura de l’escàndol d’espionatge s’ha centrat en les peripècies d’Snowden, inclosos detalls com la biografia de la seva parella, en un tractament en que s’ha normalitzat la seva persecució, que ha arribat a extrems tan greus com el bloqueig aeri de l’avió presidencial bolivià per part de quatre països europeus. Ahir mateix una sola piulada –sense confirmar i després esborrada- d’un polític rus indicant que Snowden havia acceptat una oferta d’asil a Veneçuela va centrar tota la informació mediàtica sobre el cas.

En canvi, les primeres portades assenyalant Obama com un “gran germà” o com un espia a “tort i a dret” van quedar ràpidament oblidades i no van centrar, ni tan sols la immediata cimera del G8, la cobertura de la qual va centrar-se en la situació siriana i “l’aïllament rus”, tot deixant en segon pla un escàndol que hauria d’haver enfrontat els EUA amb la resta de participants.

Ans al contrari, Obama va tornar a escenificar l’aposta per l’ètica amb la que intenta marcar el seu mandat durant la seva visita a Sud-àfrica a finals de juny, inclosa una visita a Robben Island i una conferència a Soweto on va defensar els valors de la llibertat i la democràcia. Ningú va relacionar aquest discurs amb la situació d’Snowden ni Obama va ser qüestionat de forma significativa als mitjans.

En canvi, els centenars de protestes que van creuar tots els Estats Units contra l’espionatge del seu propi Govern el 4 de juliol –quan es commemora la independència del país- o el quasi milió i mig de signatures en línia recollides arreu del món exigint la fi del programa PRISM a penes van tenir espai als mitjans catalans. I tampoc cap mitjà ha indagat en les denúncies de greus indicis d’un estat policial als EUA.