Vaga general de periodistes

Els periodistes catalans passem per un moment extremadament crític. Arreu regna el desànim i se succeeixen episodis tètrics: retallades de sou, acomiadaments, Expedients de Regulació d’Ocupació temporals o d’extinció de llocs de treball, tancament de capçaleres… Els mitjans són víctimes tan de la crisi econòmica com de la crisi derivada dels canvis de formats i tecnològics, i els gestors de les grans empreses del sector, que durant els anys de les vaques grasses van repartir-se sucosos dividends, tenen molt clar sobre qui recauran ara els sacrificis: els treballadors i treballadores, en molts casos ja prou precaritzats. Al mateix temps, la política de retallades impulsada pel Govern de la Generalitat  està posant en qüestió el que fins fa poc era intocable: TV3 i Catalunya Ràdio són a l’ull de l’huracà i depenent de com acabi l’ERO presentat a la CCMA el model públic de mitjans català podria quedar tocat de mort. Per si algú encara no se n’ha adonat, ho direm clar: ens han declarat la guerra. I no sembla que vulguin fer presoners.

Els periodistes, però, han donat a tots aquests atacs respostes aïllades i puntuals. Els mestres o els metges, per exemple, han treballat col·lectivament per defensar els seus drets. En canvi, als professionals de la comunicació, individualistes de mena i captius de l’ideal del professional liberal, els costa més organitzar-se. L’única acció col·lectiva ha estat la constitució de la Coordinadora de Mitjans en Lluita, que ja ha realitzat dues assemblees amb una bona participació i ha fet agitació i algunes concentracions de protesta. Més enllà d’això, però, la resposta, tan en els mitjans públics com en els privats, ha anat a càrrec dels treballadors de cada empresa en el moment en què s’han anunciat EROS, acomiadaments o retallades. Aturades parcials, alguna vaga i concentracions que obtenen un ressò més aviat escàs, perquè el pacte de silenci tàcit entre mitjans les invisibilitza (“gos no menja gos”). Aquestes respostes puntuals poden tenir més o menys èxit depenent del cas, però si les mirem amb perspectiva és obvi que són del tot insuficients. Per tant, potser ha arribat l’hora de plantejar algun tipus d’acció col·lectiva més contundent. I una possible via seria la convocatòria d’una vaga general de periodistes.

La vaga general té diverses virtuts: en primer lloc, per molt que el tòpic digui que no serveixen de res, les vagues sempre són efectives a l’hora de fer que les empreses es replantegin la seva actuació. Una vaga general de periodistes convocada en un moment ben triat (per exemple, l’Onze de Setembre) pot fer mal. Al mateix temps, és una acció ofensiva: passaríem al contraatac després d’anys de respostes aïllades i puntuals. La seva sola convocatòria suposaria també un procés de presa de consciència per a molts companys, i a l’hora seria una forma de mostrar-se còmplices davant d’una societat que massa sovint ha percebut –i de vegades amb raó– als periodistes com els aliats del poder. Evidentment, té els seus handicaps: una vaga general és una cosa molt fàcil de proclamar i molt difícil d’organitzar. Les vagues es fan per guanyar-les i el risc de fracassar, en aquest cas, és elevat. A més a més, tècnicament una vaga general no pot afectar només un sector, per tant, probablement s’haurien de fer convocatòries simultànies en tots els mitjans. I, evidentment, com tota vaga, suposa una pèrdua salarial pel treballador que la secunda. Serà difícil, complicat, requerirà moltes hores de treball i potser no ens en sortirem, però si no és ara… quan? Val la pena plantejar-s’ho, a curt o a mig termini. Seguir cadascú a la seva trinxera potser no és la millor estratègia.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.