La participació social en els mitjans de comunicació

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Quan parlem de la crisi del periodisme parlem de vàries crisis: la del model de negoci, la tecnològica, la laboral o la de credibilitat. I quan parlem de la pèrdua de prestigi poques vegades analitzem l’allunyament d’una part del periodisme dels interessos socials majoritaris i que aquest té a veure, entre altres elements, amb l’escassa participació de l’audiència en els mitjans de comunicació. Els periodistes ens hem considerat sempre l’element clau en el dret a la informació, quan és la ciutadania la destinatària final i a qui hauríem de retre comptes d’una forma més directa. Crear canals de participació en els propis mitjans facilitaria aquest retiment. No estic parlant, només, d’enquestes online, entrevistes a peu de carrer, cartes al director o plataformes més o menys interactives amb comentaris o “m’agrada”, etc. Em refereixo a algun mecanisme que dote el públic d’una major capacitat d’influència en les empreses informatives. En aquest sentit, i sent el periodisme un àmbit amb una claríssima funció social, hem de reconèixer que, si més no, les opcions de participació que s’ha ofert a la societat civil han estat més ben aviat reduïdes.

Dret d’accés i participació en la gestió

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Amb tot, ja hi ha exemples, minoritaris, del que podrien ser opcions de participació. Als mitjans públics com ara TV3, però també a TVE en l’àmbit espanyol, hi ha espais televisius cedits a moviments socials i que són autogestionats. Un exemple és el Programa Sindical de CCOO a la televisió pública catalana. Aquesta opció no només se circumscriu als mitjans públics, sinó que també és possible als privats. Per exemple, l’Ara ha apostat per dotar de blogs fixos i autogestionats a algunes entitats que consideren representatives del teixit associatiu català i en els quals poden expressar les seues opinions sense intermediaris. Una altra possibilitat és obrir la gestió dels mitjans a la participació social, tal i com plantejava en l’article Cogestió als mitjans públics catalans i participació ciutadana i com és el cas de la BBC, dirigida per un consell social. Això també ha arribat al sector privat en el qual, davant la crisi de la publicitat, diferents mitjans estan assajant fórmules que fan participar els usuaris en el seu finançament, cosa que els atorga una certa capacitat d’influència sobre els mateixos i, sobretot, una vinculació directa. Hi ha experiències de creació de xarxes de subscriptors que impliquen el lector amb la continuïtat d’un mitjà del qual valoren la seua línia editorial: La Marea, Vilaweb, El Diario.es, Catalunya Plural o Alternativas Económicas en són alguns exemples. En el cas de La Marea, és va més enllà i els lectors poden ser, alhora, cooperativistes i incidir en la gestió i la línia editorial del mitjà. La participació social s’esdevé en aquests casos una eina més per garantir l’autonomia d’aquests mitjans i la seua credibilitat, i d’aproximar-se a l’audiència.

Dret a la comunicació de la societat civil

La societat no només és receptora de la informació sinó també emissora i, per això, la participació i l’accés al sistema comunicatiu s’esdevé clau en un sistema democràtic. Això es pot concretar de moltes maneres: cedint espais i fent-los participar en la gestió de les empreses informatives, com assenyalava abans, però també facilitant i promovent la creació dels mitjans comunitaris sense ànim de lucre impulsats per moviments socials. La llei catalana que regula la comunicació audiovisual en reconeix l’existència d’aquests mitjans al nostre país, però ni els regula, ni els impulsa, ni els protegeix. I aquest seria un punt essencial per garantir la participació social: regular el dret de la comunicació dels moviments socials. Malgrat la mala premsa que, paradoxalment, tenen, moltes de les iniciatives regulatòries de la comunicació audiovisual a Llatinoamèrica són un banc de proves interessant pel que fa als drets a la informació i a la comunicació. Unes legislacions que han rebut l’aval recentment del relator de l’ONU per a la Llibertat d’Opinió i Expressió, Frank La Rue. En alguns d’aquests països, com Uruguai, els mitjans comunitaris tenen accés al 33% de l’espai televisiu, i es limita l’existència d’oligopolis mediàtics.

Més enllà de la professionalitat i l’ètica individual dels periodistes per garantir la independència dels mitjans i dels “nous periodismes” que van sorgint, la participació social pot ser una eina més per garantir el dret a la informació i la comunicació en el marc d’un sistema de comunicació democràtic. I també per recuperar la credibilitat i el prestigi de la professió.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.