Sí, ja ho sé, ni tu ni jo ho fem mai

“He escrit ratlles curtes. Que continguin un bri de poesia ho dirà el futur. De fet, em fa angúnia que em diguin poeta.” Són paraules de Salvador Espriu extretes de l’entrevista que li feia Josep Maria Espinàs l’any 1985 i que Televisió de Catalunya va emetre el dia del centenari del seu naixement.

Per situar-nos, l’any 1985 és l’any de la mort d’Espriu. Tenia 71 anys, ja havia publicat tota la seva obra (‘Per a la bona gent’, la seva darrera creació, havia sortit un any abans) i ja havia rebut tots els premis i reconeixements que recolliria en vida (fins i tot havia tingut l’encert de rebutjar la Cruz  de Alfonso X). Malgrat això, li feia angúnia que l’anomenessin poeta.

He triat la figura de Salvador Espriu perquè em sembla indiscutible i indiscutida. Malgrat la tendència cíclica de trobar un nou ‘poeta del poble’, és ell qui millor encarna aquesta definició. Però no em fixo ara en la seva poesia, sinó en la seva tossuda determinació i esforç per buscar l’excel·lència en cada línia (“Escriure em fa patir molt”, deia) tot mantenint una projecció pública raonada, humil i honesta.

Durant molts anys hem convertit en tòpic –raonat- la crítica als tertulians que saben de tot. Més enllà de les fílies i fòbies conegudes i evidents de cada nom, emprenya i cansa escoltar massa sovint reflexions improvisades amb ínfules de profunditat. Però tampoc no em dedicaré ara a deixar en evidència una o altra tertúlia. Vaig una mica més a prop i us demano que repasseu els tuits dels col·legues de professió. I en acabat repasseu els vostres.

Bé, els vostres segur que no, segur que són raonats, mesurats, honestos i humils com ho haurien estat els d’Espriu (si és que mai Espriu hagués obert un compte a Twitter). Però segur que trobareu un munt d’exemples que ens converteixen en petits tertulians saberuts, multidisciplinars, informats i, no cal dir-ho, ocurrents i divertits.

No hem trepitjat mai Egipte ni Síria però hem llegit molt sobre el tema i sentenciem sense por; no hem llegit mai els missatges entre Tito Vilanova i Pep Guardiola però ens dividim ofesos tenint cadascú molt clar a qui pengem la llufa; podem ser els més indepes del món però la premsa ultra espanyola ens alimenta i ens fa salivar amb mentides i manipulacions; pontifiquem amb la cua de palla i jutgem, etiquetem i fem conyeta amb poc rigor. I, sobretot, sobretot, escrivim en 140 espais allò que potser no ens atreviríem a dir en una taula i envoltats de gent.

Ja et deia que a tu no t’ha passat mai. A mi tampoc, tot i que conec un paio que em mira quan m’afaito que segur que sí. En tot cas, m’agradaria que el meu perfil a Twitter i els de les persones a qui segueixo fos raonat, humil i honest (i ja que hi som: culte, lliure, desvetllat i feliç).

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.