Diaris o butlletins de –faccions de– partits?

El Mundo dispara contra Rajoy, l’ABC, La Razón i La Gaceta el blinden i El País hi burxa. L’esquema és tan previsible com repetit dia a dia i per això ens pot sembla normal. Però no hauria de ser-ho. Mentre alguns periodistes ens qüestionem a Catalunya la vinculació entre mitjans i polítics, denunciem certes connivències, debatem sobre on acaba la línia editorial i on comença el partidisme, analitzem la distribució de les notícies a les portades i ens incomodem quan algun periodista sembla que deixa de ser narrador per esdevenir protagonista, a Madrid tot això ja està superat. L’escàndol de Bárcenas, els sobresous i el finançament il·legal del PP posa a la llum, a més de la degradació del sistema de partits estatal, les penúries del seu panorama mediàtic i d’una independència dels mitjans que no existeix més enllà dels llibres teòrics de les facultats de comunicació.

Evidentment, no cal ser autocomplaents. Seria absurd negar que el principal diari de Catalunya té unes sospitoses postures –gairebé sempre– coincidents amb un rellevant partit democristià i el seu líder fins fa uns mesos tan ben valorat a la capital estatal. Ara bé, més enllà d’aquest rellevant cas –motiu de mofa sovint a les xarxes socials–, els altres diaris tenen un marge de maniobra política força més ampli que en el panorama estatal.

Tenim diaris sobiranistes i no sobiranistes. En tenim de conservadors, de progressistes i de transversals. Ara bé, no tenim diaris de partit. Els diaris estatals, de fet, no en tenen prou amb ser de partit, sinó que ho són també de facció. Entre els conservadors hi ha els ‘rajoyistes’ i l’‘aznarista’. I a ningú se li escapa que l’únic diari progressista estatal va jurar-li fidelitat fa temps a Rubalcaba. Público, de fet, devia ser l’únic mitjà estatal que recordi que pretenia trencar amb això. Clarament d’esquerres i partidari de l’Espanya federal, abraçava els renovadors del PSOE –propers a Zapatero–, a IU i fins i tot a partits més anticapitalistes i tot. Tanmateix, sembla que no té massa èxit a Espanya tot el que s’escapi de butlletí d’una cèdula de partit –que, com a tal, pot fer molt bona feina fora de la secció de política–.

Un diari ha de tenir ideologia, això no hauria d’estar en dubte. La superació de l’absurditat del “mitjà objectiu” no ens hauria d’allunyar de l’ideal del “mitjà independent”. I d’aquí a ser una titella en mans d’un sector determinat de partit hi va un bon tros. La pluralitat del sistema de partits català ajuda a impedir que un diari determinat es casi amb uns polítics en particular, certament, però els lectors –cada cop més crítics– no crec tampoc que ens perdonessin el contrari. De fet, aquesta lògica d’un lligam tan estret entre partit i diari també es dóna –malauradament– al País Basc amb un Deia compromès amb el PNB i Gara a Bildu.

Durant tot aquest temps, Rajoy ha callat, però s’ho ha pogut permetre perquè els seus cadells mediàtics ja responien per ell. En ocasions, ratllant el ridícul més vergonyós, com quan el portaveu mediàtic del president espanyol va ser qui va trepitjar la resta de mitjans en una recent roda de premsa. El cas Bárcenas ha fet aflorar les diferències internes al PP i, amb elles, entre els mitjans afins al partit conservador i les misèries de cadascú han sortit a la llum. Us imagineu un sol mitjà català que en portada s’atrevís a negar taxativament i sense permetre el dubte les acusacions entorn CDC en el cas Palau? Per sort, jo tampoc.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.