Periodisme en el buit

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El vol d’una ploma és imprevisible. Qualsevol petita força en l’entorn pot modificar el seu recorregut i allargar la seva caiguda, sense poder arribar mai a predir el temps que tardarà a reposar sobre alguna superfície ni tampoc el seu destí final. Podria durar una melodia sencera d’Alan Silvestri, i volar fins a dipositar-se sobre el peu d’un jove assegut en una parada d’autobús, que, sentint-se afortunat, es reafirmaria amb què «la vida és una caixa de bombons» i ha tingut relativa sort amb el que li ha tocat. O podria durar deu insignificants segons per acabar, finalment, desintegrant-se en el mar.

Diu la física que en el buit dos cossos diferents cauen amb la mateixa acceleració. És a dir, que una ploma i una peça d’acer arribarien al mateix temps a terra, independentment de la seva massa, si els deixéssim caure des d’un mateix punt en un entorn on no actués la resistència aerodinàmica. I què ho fa que aquesta no sigui la realitat a la qual estan acostumats els nostres ulls? Doncs justament la presència d’aquesta força de resistència, que de forma imperceptible actua sobre els cossos i modifica el seu comportament ideal.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Encara que en termes conceptuals, aquesta idea em serveix per fer una petita reflexió a l’entorn de l’etern debat sobre nous mitjans i democràcia. Des de la incorporació de les TIC en la societat, dues doctrines enfrontades han acaparat la discussió. En un extrem, s’hi ubiquen els qui defensen que la fisonomia de la xarxa afavoreix que la informació deixi de circular per canals verticals i ho faci de forma descentralitzada. Aquest corrent atribueix a Internet la qualitat de catalitzador d’una sèrie de reaccions en cadena que poden retornar al ciutadà el pes que li correspon en el sistema i que durant molt de temps li ha estat robat. En l’altre extrem, s’hi aferren els qui defensen que, com s’ha reiterat al llarg de la història de la humanitat, el determinisme tecnològic no és més que una nova interpretació idealista d’un context que si bé si que és nou perquè incorpora un avenç important per a la societat, reprodueix les mateixes mancances i les mateixes expectatives frustrades.

Doncs bé, afortunadament cada vegada hi ha més persones que cerquen apropar aquestes posicions, emprant el millor de les dues doctrines per a la construcció d’un nou discurs, en el qual crec que val la pena aprofundir-hi per tal de garantir que els nous mitjans participin en la millora de la democràcia i la reformulació del sistema. Certament seria ingenu pensar que amb el nou paradigma, l’afany de dominació, intrínsec en la condició humana, ha desaparegut. És cert, doncs, que, com diu Daniel Innerarity, a l’espai digital existeixen mecanismes de control, i molts. Però també ho és que les formes de dominació s’han hagut de transformar i adaptar a noves rutines de producció i de consum d’informació i de coneixement i, en aquest transcurs, han deixat veure petites esquerdes que ens permetrien parlar d’un afebliment del grau de dependència entre mitjans i poder en una nova conjuntura en la qual prendria de nou molt de valor conceptes com el d’«ús emancipador dels mitjans» del teòric alemany Hans Magnus Enzensberger.

Amb Internet, projectes periodístics fins ara desafavorits pel mercat han aconseguit fer-se un lloc en l’espai comunicatiu digital. Petits mitjans, al marge de les estructures de poder, han aprofitat la seva lleugeresa per introduir-se en l’àmbit de la comunicació digital. Però encara hi ha un altre element i és que l’efecte viral de la xarxa ha neutralitzat algunes de les forces de resistència fins ara infranquejables. D’alguna manera, els mitjans han acabat assumint que des del moment en què una informació existeix a la xarxa, la seva capacitat de multiplicar-se és infinita. Aquesta premissa, que no garanteix necessàriament la qualitat informativa, ha modificat en alguns casos la predisposició dels mitjans a l’hora de publicar una informació incòmode per determinats poders polítics i econòmics, un fet insòlit en el context previ a l’espai de comunicació digital. És cert que les velles estructures de mitjans són encara exemples vius de la relació perversa entre el periodisme i el poder, derivada de la perpetuació d’un joc d’interessos. I que aquesta tendència no s’invertirà fins que es trobi un model sostenible que trenqui amb aquest estat de dependència. Però també ho és que s’estan investigant fórmules que fins ara no havien pogut ser contemplades com a viables en l’anterior context comunicatiu.

Javier Echeverría, un important investigador en la matèria, diu que «la sensació de llibertat que proporciona Internet no és contradictòria, sinó complementària de la situació neofeudal a la qual actualment sembla abocada la societat de la informació». I afegeix: «Avui per avui, en el tercer entorn som súbdits, no ciutadans». Doncs bé, assumint la relativitat del concepte de llibertat, en la qual potser no és assolible el buit però sí que es pot aconseguir neutralitzar algunes de les forces de resistència, sóc del parer que el nou paradigma conté els elements necessaris per caminar cap a una transformació social i una regeneració democràtica i que aquest camí els periodistes no el podem abandonar mai.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019