El greu accident ferroviari de Santiago de Compostel·la ha deixat també com a víctima un nou capítol del pitjor periodisme, inclosos el sensacionalisme, l’explotació del dolor de les víctimes, la criminalització de persones amb probables interessos ocults i la simplificació de les causes en unes o altres segons el biaix ideològic del mitjà.

Però també s’ha fet periodisme molt bo, encara que sovint quedi enterrat sota el bombardeig mediàtic marcat per “l’última hora” i el tractament escandalós. Aquesta no pretén ser una llista completa –que quedaria fora de l’abast de Mèdia.cat- sinó un exemple del bon periodisme que es pot fer en cas de desastres i una petita ajuda al lector interessat en treure algunes conclusions clares enmig de tanta infoxicació.

1.La primera cobertura d’urgència, sovint la més difícil, ja que calen força mitjans i cal bregar amb molts dubtes i poques certeses, va ser realitzada de forma impecable per Televisión de Galicia. En un temps en que es posa en dubte la necessitat dels canals autonòmics i a pesar de les retallades, TVG va aconseguir passar per davant d’una TVE lenta de reflexos –per no parlar de les grans cadenes privades- i de forma molt més professional que 13TV o Intereconomía, que a pesar de l’esforç inicial que van fer, van perdre una mica l’interès a mesura que es confirmava que no es tractava d’un atemptat.

2 i 3. Davant la temptació del sensacionalisme i d’explotar el dolor com una forma de guanyar audiència hi ha hagut bons reportatges dedicats a explicar el costat humà de la tragèdia d’una forma molt més positiva i constructiva. Aquests només són dos exemples –segur que n’hi ha molts més- que destaquen la immediata resposta solidària de professionals i veïns just després de l’accident i un altre, molt més complert, sobre com van viure’s els fets des de diferents àmbits –passatgers, veïns d’Angrois, treballadors de serveis d’urgència o autoritats, contextualitzat en els actes de celebració del 25 de juliol a Santiago de Compostel·la que tot just havien de començar en aquell precís moment.

4.Davant la sobtada conversió de molts dels tertulians i columnistes habituals en experts ferroviaris, alguns mitjans van preferir donar veu a experts de debò. Aquesta és l’entrevista que Euronews va fer a Ricard Riol, enginyer d’obres públiques i president de l’Associació per la Promoció del Transport Públic.

5.El periodisme va mostrar la seva pitjor cara en elevar a nivell de notícia –en alguns casos fins i tot de titular de portada i de sentència condemnatòria- un comentari publicat al Facebook més d’un any abans de l’accident i sense cap relació amb aquest. Contra la mandra de cobrir l’expedient amb una simple cerca de google o un refregit d’una altra notícia, alguns periodistes van molestar-se en trucar, buscar una altra versió i contrastar la informació.

6 i 7. L’explicació simplificada ha estat, probablement, la pitjor part de la cobertura mediàtica de l’accident. Una únic factor humà segons els mitjans favorables al Govern espanyol, les retallades o la mala gestió de les infraestructures segons els seus contraris. Alguns articles –bé siguin explicacions més detallades, bé articles d’opinió més intuïtius– han tractat d’explicar que a vegades no existeix una explicació senzilla i que si fa 70 anys que no hi havia una accident ferroviari tan greu a l’Estat espanyol és per que només és possible amb una suma de condicions improbables. I que, a més, caldrà esperar –encara que a molts mitjans no ho entenguin- als resultats d’una complexa investigació.

8. Fins i tot la manipulació i el mal periodisme han tingut la seva resposta en forma de bons anàlisis i rèpliques fonamentades. Ahir mateix es publicava una dura crítica a la cobertura de l’ABC que va criminalitzar el maquinista i condemnant-lo sense proves com l’únic responsable de la tragèdia.