Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

No cal ser un observatori de mitjans per concloure que vivim temps convulsos. La dura crisi econòmica –amb totes les seves conseqüències socials, de patiment i pèrdua de drets,- l’acumulació de casos de corrupció que, sumada a l’increment de la desafecció ciutadana per a quasi totes les institucions ajuden a crear un ambient de canvi de règim i el canvi de paradigma polític a Catalunya, amb la independència com a horitzó possible a curt o mig termini. I això sense comptar amb els canvis més lents però imparables en la geopolítica global, el canvi climàtic i l’auge del moviment ciutadà arreu del món.

Temps convulsos especialment interessants per al periodisme que, paradoxalment, viu una profunda crisi. Sobretot de model empresarial, però també de credibilitat i de relació amb la ciutadania.

Però quina relació té la incapacitat del periodisme d’explicar els temps actuals amb la seva pròpia crisi? La resposta a aquesta pregunta supera les possibilitats d’aquest article, però sí que al llarg del curs que avui acaba Mèdia.cat ha pogut anar constatant com la informació fragmentada, limitada, espectacularitzada i sotmesa a la dictadura de “l’última hora” dificulta, sovint la construcció d’un relat que faciliti una comprensió més global de la situació.

Una crisi que sovint és explicada com un desastre natural i on cal acudir a un còmic per visualitzar-ne un relat complet de la seva gestació, esclat i evolució; uns vassallatges que massa sovint dificulten la denúncia de la corrupció i la denúncia del poder, sigui polític o econòmic; una agenda dominada per les presses, la precarietat i que respon a interessos aliens al periodisme; un excés d’informació banal que ofega les notícies importants en un mar d’irrellevàncies, i això sense voluntat de fer una llista exhaustiva.

Per sort, també al llarg de l’any hem comprovat un increment de l’interès ciutadà per una informació seriosa, crítica, pausada i en profunditat, que arribi als perquès de les qüestions. Interès que s’ha traduït en un auge del periodisme ciutadà via xarxes socials, un moviment –ciutadà i sindical- de defensa dels mitjans públics i un incipient ecosistema de periodisme independent, amb nous mitjans –i altres no tan nous- sovint propietat dels mateixos periodistes o fins i tot dels lectors amb innovadores fórmules de finançament i cooperació. Mitjans entre els que ens comptem, humilment, Mèdia.cat amb el nostre Anuari dels silencis mediàtics.

És d’hora per treure conclusions precipitades i per parlar de “brots verds”, però sí que, almenys, podem dir que hi ha vida que dóna esperança al futur del periodisme.