La nota de premsa

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Quan em vaig començar a posar a Twitter, tenia el costum de no seguir perfils de mitjans de comunicació. Buscava un pur divertiment, i llegir titulars cada dos per tres em sobrepassava, em feia nosa. Però poc a poc vaig anar afegint ara un mitjà, ara un altre, sobretot de Ponent, que és on treballo. Això m’ha portat a tenir un timeline força brut, amb titulars sense context, publicacions automatitzades, corrues de piulades indiscriminades, manca d’interacció amb l’usuari, tot plegat ben entorpidor per a una lectura intel·ligible i una utilitat real d’aquesta eina.

A part d’això, m’he adonat també d’una cosa curiosa: arriba un moment del dia que, de cop i volta, quasi tots els mitjans de la zona piulen el mateix titular. Amb minuts de diferència, però el mateix. I si cliques l’enllaç i llegeixes la notícia –si és en obert-, el redactat que hi trobes també és el mateix. El mateix que tinc jo a la bústia de correu, és a dir, la nota de premsa que acaba d’enviar la institució de torn, l’empresa de torn, l’entitat de torn. I que tots hem rebut. Seleccionar tot, ctrl+c, ctrl+v i publicar. I així cada dia.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Ja entenc que hi ha periodistes que treballen a tant la peça i per als quals les notes de premsa són aigua beneïda. També entenc que una de les màximes de molts community manager sigui piular primer. També entenc que a tots ens falta temps per a tot i coi, no farem un lleig a un text que ja ens ve fet. I també entenc que és important no perdre pistonada a Internet i publicar, publicar, publicar. El què? Qualsevol cosa, però tu publica, publica, publica, que l’important és ser-hi.

Però això on ens porta? On ens ha portat, a part d’embrutar els timelines de la gent i omplir webs (i pàgines de paper, oh i tant) sense massa criteri? No ho sé, però de contribuir al periodisme em sembla que no hi contribuïm gaire. Ben pensat, potser es tracta d’una contribució al nostre mitjà. Concretament, a les finances del nostre mitjà. I més concretament, a la bona entesa amb aquelles institucions de qui depenem una mica. O bastant. O, en algun cas, totalment.

Publicant allò que ens arriba, tal qual, a raig, a qui fem nosa? A ningú. Amb qui quedem bé? Amb tothom. Què ens poden retreure a l’hora de repartir una subvenció? Res. “Aquest mitjà ens tracta molt bé, ens publica tot el que enviem i tal com ho volem”, vaig sentir dir un dia a una regidora. El ctrl+c ctrl+v com a excel·lència periodística i base d’una bona entesa. I ja ens entenem quan parlem de bona entesa en aquests casos.

No sé si mai serem capaços, des de la professió, de redreçar tot això, perquè hi hem arribat pel propi peu, ens hi hem portat nosaltres mateixos i, en massa casos, ens hi sentim còmodes. La sortida, per tant, potser ha de vindre de fora, dels lectors, que ens han de preguntar: “vosaltres, a qui feu nosa? Amb qui quedeu bé?”. I que triïn en funció de les respostes. El dia que tots responguem “als que manen” a la primera qüestió i “ens és igual” a la segona, haurem guanyat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.