L’entrevista ahir a la nit al president del Futbol Club Barcelona, Sandro Rosell, a Catalunya Ràdio va representar una oportunitat perduda del periodisme esportiu. Es tractava de la “primera i última vegada” que es podria preguntar sobre els escàndols de corrupció que envolten Rosell a nivell internacional, sobretot al Brasil, segons va explicar diverses vegades el mateix president que a més va animar al periodista a “anar al moll de l’os i fins al fons”.

Però enlloc d’això la conversa va quedar dominada per una excessiva incomprensible cautela de l’entrevistador que, en nombroses ocasions, tracta de justificar els motius pels quals ha de fer unes preguntes que haurien de ser òbvies. “Algú està veient coses que no toquen”, llegendes urbanes” i “gent entestada” són les definicions que es poden sentir en els dos minuts que es gasten a defensar que l’honorabilitat de Rosell no quedarà posada en dubte pel fet de respondre un qüestionari.

Al final, però, i després de tanta introducció, resulten ser més les preguntes que no es fan que les que es fan i en cap moment s’utilitza l’opció de la repregunta –excepte en un moment en que entrevistat i entrevistador discrepen sobre si és notícia o no que l’ex-president de la federació brasilera de futbol (CBF), Ricardo Teixeira, demanés la residència passiva a Andorra.

En tot moment queda clar que es dóna per vàlida la versió de Sandro Rosell –“jo me’l crec sense necessitar preguntar a ningú més” arriba a afirmar el periodista- i sovint les preguntes són formulades en forma d’afirmacions que ni tan sols necessiten resposta – “la CBF és una entitat privada que no ha d’oferir concurs si no vol…”, per exemple- i els punts més delicats passen per alt o ni tan sols es mencionen.

Però sense necessitat d’acusar Rossell de mentir, s’hauria agraït una exigència una mica més alta en el desenvolupament de certes respostes. La Folha de Sao Paulo –un dels principals diaris del Brasil- ha fet una extensa i reconeguda tasca d’investigació periodística sobre la corrupció dins la CBF on s’implica directament a Rosell a través d’una de les seves empreses –Alianto- i el cas es troba en mans de la policia civil i la fiscalia de Brasilia per un presumpte delicte de frau.

I ja que aquesta era l’única vegada que es podria preguntar a Rosell sobre el tema, ha estat una oportunitat perduda per saber sobre la seva opinió sobre l’acusació d’haver pagat 3,8 milions de reals – al voltant d’un milió d’euros- a Antônia Widgand Teixeira, la filla de Teixeira d’11 anys o si es troba implicat en l’anomenat QatarGate –la suposada compra del Mundial de 2022 per part de Qatar- tal i com afirma la revista France Football. O com a mínim aclarir que l’amistós Brasil-Portugal que s’investiga si va ser sobrepressupostat –i part dels diners els hauria cobrat Teixeira de part d’Alianto- va ser finançat amb diners públics i per tant no és només una qüestió de “l’entitat privada” CBF.

En canvi, gran part de la conversa es dedica a criticar una presumpta campanya mediàtica de desprestigi de Rosell –que fins i tot es presenten com un atac al Barça- quan aquest ha estat un tema que els mitjans catalans han preferit passar força per alt o simplement es posa en dubte que aquest sigui un tema rellevant ja que els fets van succeir abans de l’accés de Rosell a la presidència del Barça, com si els casos de corrupció que vinculen importants empresaris fossin una “qüestió privada”.

Aquesta por dels periodistes catalans a preguntar clarament a alts càrrecs –sigui de l’administració o d’entitats influents- ja ha estat observada en altres ocasions per Mèdia.cat.

Per això costa d’entendre la notorietat que ha obtingut l’entrevista a la premsa impresa d’avui, ocupant tota la portada d’El Mundo Deportivo o el El9Esportiu, o la referència a El Punt Avui. A més, aquests mitjans no aprofiten el temps entre l’entrevista i l’edició dels seus articles per a fer-ne una ressenya crítica sinó que es limiten –en general- a reproduir acríticament la versió de Rosell. El Mundo Deportivo, amb el seu titular –“Rosell contundent”- i subtitular –“El president respon a totes les acusacions, dubtes i insinuacions”- representa l’exponent més extrem d’aquesta cobertura.