Les ‘prèvies’ van cares

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Estic seguint amb interès com estan tractant els mitjans de comunicació les setmanes prèvies a la Via Catalana cap a la independència, la llarga cadena humana que l’ANC convoca per la pròxima Diada. M’interessa sobretot veure quin nivell d’informació es va donant d’un acte o una activitat que encara no s’ha fet (per tant, teòricament encara no és notícia), però que implica una preparació prèvia que involucra milers de persones i per tant, sí que és noticiable: es fan assajos, es fan declaracions i crides a la participació, s’informa de quins trams estan plens i quins no encara, s’organitzen autocars per desplaçar-se massivament d’un lloc a l’altre, etc.

L’any passat, tota la mobilització prèvia a la gran manifestació de l’Onze de Setembre va quedar força amagada en els mitjans, a excepció d’alguns digitals i potser algun diari. Segurament va ser així perquè en alguns casos hi havia consignes de no fer-ne gaire ressò i, en d’altres casos, perquè no van calcular el volum que anava agafant a poc a poc la mobilització durant l’agost i la primera setmana de setembre i que va desembocar en la més gran concentració de gent reclamant la independència de la història del nostre país.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

El que en argot periodístic s’anomena una “prèvia” és una notícia sobre un fet o una activitat que encara no ha passat, però que es preveu que passi en les hores o dies següents. És molt freqüent en esports: “la prèvia del partit del Barça” és aquella noticia que es fa en el diari del dia o en el TN de les hores abans que jugui l’equip, avançant alineacions i declaracions de l’entrenador o algun dels jugadors. En l’àmbit polític, es poden fer prèvies o no, sovint segons les simpaties del mitjà cap a allò que s’està preparant. Després d’una gran manifestació o un Camp Nou ple quedaria massa evident la manca de rigor d’un mitjà que no en fes cap referència informativa, però, en canvi, els límits del que és convenient fer abans o durant els preparatius de l’acció ja són més difusos.

Els mitjans contraris a l’objectiu que persegueix la convocatòria, en aquest cas, la independència de Catalunya, fan tot el que poden per minimitzar-la: com menys en parlin, més difícil que sigui un èxit, per tant, la consigna de les direccions cap a les redaccions és clara: silenci. “Si no tenim més remei que parlar-ne, ja ho farem l’endemà, quan ja ningú pugui tenir la temptació d’apuntar-s’hi”. Certs diaris barcelonins la tenen ben apresa, aquesta tàctica: no s’hi poden posar en contra, com els mitjans madrilenys de la caverna, no els hi ho permetria la seva massa de lectors, però sí que poden parlar-ne més aviat poc i, si pot ser, gairebé mai a la portada. O en tot cas, si ha d’anar a portada, que sigui per parlar-ne malament (el darrer exemple, El Periódico destacant un informe policial que busca concomitàncies entre l’esquerra abertzale i la Via Catalana, és de veritable escàndol).

Els responsables dels mitjans favorables a la convocatòria en qüestió fan tot el contrari: com més en parlin les setmanes abans, més gent s’hi apuntarà i quedarà demostrat que aquell mitjà va anticipar-se a l’èxit de la iniciativa i va saber preveure’l moltes setmanes abans. Qualsevol petita informació és magnificada i fins i tot alguns hi destinen una secció o un nombre definit de pàgines o minuts diaris. És la tàctica de “fer bullir l’olla” i com més ingredients hi posis, millor.

Sigui com sigui, tenint en compte l’alt nivell de mobilització dels catalans aquest estiu, tant els de dins com els de fora (és un èxit sense precedents poder organitzar cadenes o concentracions a gairebé un centenar de ciutats dels cinc continents), estic segur que el que estem fent aquí, a qualsevol altre país del món seria portada o primera notícia d’informatiu dia sí, dia també. Tant de bo el dia 12 ho siguem als mitjans internacionals de referència.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.