L’eliminació de la candidatura de Madrid com a seu dels Jocs Olímpics de 2020 ha desfermat tota classe d’anàlisis polítics, econòmics i diplomàtics per tal d’intentar explicar els motius del fracàs. Han faltat, però, els mediàtics.

Els últims dies els mitjans madrilenys –representats perfectament per les portades dels seus principals rotatius- havien creat un ambient en que resultava impossible una derrota espanyola. El Mundo fins hi tot ja havia fet comptes i avançava que “50 dels 98 membres del COI han promès votar Madrid” i La Razón especulava sobre la possibilitat que la candidatura guanyés “a la primera volta i fins i tot amb majoria absoluta”.

Durant la darrera setmana s’havia desgranat un rosari inqüestionable d’arguments que només reforçaven les fortaleses pròpies i les debilitats alienes –les darreres manifestacions turques, la contaminació de Fukushima- fins al punt de convertir la informació en pura propaganda. Accions publicitàries enfocades a un públic intern –com la inscripció del futbolista Iker Casillas com a voluntari olímpic- es presentaven en portada com un fet objectivament noticiable i fins i tot El País –en general més ponderat- destacava en portada que el 91% de ciutadans de l’Estat espanyol donaven suport a Madrid 2020. Una xifra sortida d’una enquesta de la pròpia organització i amb un resultat descaradament inflat.

També van ser totalment obviats els problemes de l’esport espanyol amb el dopatge, que són ignorats pels mitjans de forma sistemàtica des de fa anys sense que això impedeixi que, a nivell internacional, se sigui conscient d’aquest problema.

Però ni el retorn a la realitat imposat per la votació final del COI sembla obligar a alguns mitjans a fer autocrítica. Ahir La Razón titulava amb un gran “Tongo olímpic” i un recordatori que la decisió “reobre les sospites dels interessos econòmics del Comitè Olímpic Internacional”. Avui mateix El Mundo insisteix en la mateixa línia i “descobreix” que “un xeic acusat de corrupció va bolcar el vot cap a Tòquio”.

Uns problemes del COI amb la corrupció que són coneguts des de fa anys i que, per cert, van començar de forma massiva i sistemàtica sota la presidència del mateix Joan Antoni Samaranch a qui Barcelona li vol dedicar una avinguda.

En el millor dels casos s’ha acabat reconeixent –a posteriori- que potser la candidatura madrilenya tenia més mancances de les que s’havia explicat, però en cap cas s’ha reflexionat sobre el grau de responsabilitat dels mateixos mitjans per haver substituït la seva funció informativa per una altra de propagandística.