És l’autodeterminació, estúpids!

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

A mitjans dels noranta va sorgir una experiència acadèmica atípica que, d’alguna manera, va marcar tots els qui hi vam passar. Prenent el nom de l’estudi lul·lià Randa, es va fundar una escola d’estudis polítics amb un professorat entestat a provocar reflexions i raonaments a partir de qüestionar la realitat des del coneixement. Recordar aquelles sessions amb Josep M. Terricabras, Raimon Panikkar, Lluís M. Xinrinacs, Jean Loup Herbert, Xavier Rubert de Ventós, Joan F. Mira, Gabriela Serra, Basarab Nicolescu, Stefano Puddu, Fèlix Martí o Josep M. Navarro és recordar el petit plaer de notar com se t’eixampla el cervell a partir de l’intercanvi de sabers amb persones de pensaments i coneixements excepcionals.

Aquella etapa ens va permetre entendre, entre moltes altres qüestions, que la independència sense autodeterminació podia ser un camí massa feble, amb poca perspectiva de transformació social. I podia ser, sobretot, un continent sense contingut.

Gairebé vint anys més tard tenim el privilegi de viure una eclosió social majoritària i transversal que té com a denominador i objectiu comú la independència de Catalunya. És un continent atractiu, sí, però ho és molt més perquè l’omplim de voluntat clara de regeneració política, econòmica i social. Dic “de voluntat” i no “d’una” voluntat perquè si alguna cosa fa molt atractiu l’anomenat procés sobiranista és la diversitat ideològica que el conforma. Avui podem dir, sense gaire por d’equivocar-nos, que el procés que vivim és un procés d’autodeterminació.

La premsa espanyola de forma majoritària, i bona part de la premsa catalana ideològicament subsidiària, continua entestada a situar aquest procés en mans d’un Mas il·luminat a mercè d’un Junqueras creixent. Ignoren el valor principal d’aquest moviment polític i social: la dimensió col·lectiva. I és precisament per no apartar-se d’aquesta lectura que segueixen sense entendre, sense voler entendre, el que passa a casa nostra.

Ningú pot tenir la certesa de com serà la Catalunya del dia després de la independència, però tothom que participa en aquest procés sap que és a la seves mans dibuixar-la com desitgi i cercar les complicitats suficients per fer-la realitat.

Perquè si alguna lliçó ens pot tranquil·litzar i ens pot fer feliços després de la Diada de la Via Catalana és la confirmació que el procés té una arrel social tan forta, tan convençuda i tan transversal que no estem en mans d’un o altre polític; que no depenem d’una o altra declaració o de l’estratègia més o menys pública d’aquesta o d’aquella formació.

La torna, per força, és que no podem ni ens podrem excusar en res ni en ningú. Som nosaltres i serem, exactament, allò que triem ser.

I ara, si voleu, podem perdre el temps parlant de diaris casposos i de canals de televisió que no arriben, de mitjana global, al 0,1 del share.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.