La Manyana, pluralisme i futur

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El novembre de l’any 1928, l’editorial de la revista balaguerina Pla i Muntanya alertava del fet que Lleida, “una ciutat que està sofrint una de les transformacions més intenses que poques vegades s’hagi observat en cap altra població de la nostra terra” no tingués un diari que sabés “copsar els batecs de totes les opinions que s’hi expressen”. Algunes publicacions locals com Diario de Lérida o El País sumades a algun que altre pamflet passavolant conformaven tota l’estructura comunicativa de Lleida, una ciutat que s’anava erigint poc a poc com una de les capitals de Catalunya però que arrossegava el llast de tenir una societat incapaç de bastir una xarxa informativa prou sòlida per garantir un cert pluralisme. La República va ser un miratge en el qual només s’hi va poder intuir l’interès per fer nàixer nous diaris amb innovadors formats i el cop militar de l’any 1936 i la posterior dictadura Franquista van afectar la premsa d’una manera decisiva fins al punt que no va ser fins a la mort del dictador, quaranta anys després, que no es va poder parlar d’una digna diversitat informativa a casa nostra. La recuperació de les llibertats va alimentar l’ànsia per editar i publicar revistes i diaris en benefici d’una pluralitat que els ciutadans exigien després d’anys de censures y prohibicions.

A partir d’aquí, el paisatge comunicatiu català s’ha omplert d’empreses que han anat convertint progressivament el sector en una gran bombolla que ha explotat amb la crisi. Curiosament, Lleida s’ha quedat sempre al marge d’aquesta voràgine periodística que sí s’ha donat en altres indrets del país, fet que ha mantingut gairebé immòbil el model informatiu a la ciutat. L’aparició d’un diari gratuït o d’una plataforma digital creada des del territori no han fet moure en excés els referents informatius que han estat el diari La Manyana, des de fa setanta quatre anys i Segre, des del 1982. L’eclosió, la dècada passada, de televisions locals i ràdios ha sumat actius al pluralisme de Ponent i els Pirineus, encara que seria agosarat afirmar que a la terra ferma anem sobrats de multiplicitat informativa. Per això, ara que la crisi econòmica i els problemes atàvics del sector aprimen les redaccions, cal que siguem conscients de la importància dels mitjans de Lleida i, en especial, d’aquells que des de fa dècades han estat al territori, com és el cas del diari La Manyana. En aquest darrer any i mig, el futur de la capçalera ha estat generadora de comentaris, rumors i noticies, i també, perquè no dir-ho?, de maniobres polítiques en contra de la seva estabilitat futura. Interessos i desitjos queden supeditats però ara a la voluntat del jutge, que decidirà en els propers dies el nou propietari atès que arriba la subhasta per adjudicar el diari, el darrer pas del concurs de creditors al que va entrar la empresa el febrer del 2012 després de la pèssima gestió dels anteriors propietaris.

La evidència que el diari ha de modernitzar-se per acabar d’esbandir la sensació de producte antic que encara pot tenir actualment camina en paral·lel a la necessitat que té la ciutat de Lleida, i per extensió la resta de la demarcació, a continuar trobant-lo al quiosc cada dia. La Manyana és la garantia del pluralisme en els mitjans escrits de Ponent i una eina que serviria de topall de les connivències entre la política i la premsa escrita que s’incrementarien en el cas que aquesta històrica capçalera deixés d’existir. Si Lleida aposta per vendre’s a l’exterior com un territori modern i amb possibilitats, no pot permetre’s el luxe de no mantenir un dels seus pilars informatius. Els interessos particulars no poden passar mai, tampoc en aquest cas, per damunt de tota una societat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.