De juny a octubre i més enllà: per una vaga indefinida al sector de la comunicació

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

DE JUNY

A mode d’observació. De punt i seguit. Com qui no vol la cosa, quan ja tot estava dat i beneït i el meu acomiadament ben decidit, Joan Maria Clavaguera, director de l’Agència Catalana de Notícies (ACN), va deixar anar un esmunyedís: “Ets molt activa a les xarxes socials”.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Setmanes de reunions i trobades on la direcció de l’empresa justificava les seves actuacions al·legant que –segons el document que se’m va lliurar- “la delicada situació econòmica i financera en què es troba l’Entitat […] comporta la necessitat d’amortitzar el lloc de treball que fins a l’actualitat ha vingut ocupant”. Torn, el que tenia, que no ha desaparegut sinó que ha estat assumit per altres treballadors.

Multitud de reunions amb directius i advocats que m’havien de convèncer d’unes suposades raons econòmiques per acabar tancant el conflicte amb la frase “Ets molt activa a les xarxes socials”. Tota una declaració d’intencions. Una sentència que confirma evidències i clarifica sospites. I arrencada ja de retirada després de recordar-li les raons per les quals no vaig acceptar un ultimàtum vestit de coaccions.

Imposicions que tal com també va fer una altra companya -treballadora amb 8 anys d’experiència a l’ACN, amb reducció de jornada per maternitat i acomiadada de males maneres- vaig rebutjar, fet que va comportar el meu acomiadament perquè, segons se’m volia fer creure, era l’única alternativa que tenien per a mi.

Doblement escandalós: sense encara ser acomiadades l’empresa ja va començar a buscar substituts per cobrir les places que tenien reservades per a nosaltres. No pretenien que acceptéssim la seva “oferta” de canvi? Què hagués passat si haguéssim assentit? Doncs sí, finalment l’ACN va contractar. I va contractar després d’acomiadar set persones i coaccionar dues treballadores més que també va acabar fent fora. Acomiadaments en el nostre cas innecessaris i fàcilment evitables amb una mínima voluntat negociadora.

El funcionament d’una empresa depèn en bona part de la capacitat dels superiors de tenir motivats els seus treballadors, valorar-los i respectar-los, de saber-los escoltar. No ho dic jo. Són paraules del mateix Joan Maria Clavaguera que ara ens semblaran -a mi i a tots els que treballen amb ell- completament pretèrites. Les paraules se les endú el vent, però com sempre l’arxiu posa cadascú al seu lloc, i a voltes pot fer molt de mal. I és que tots podem ser víctimes de les nostres paraules.

Maig del 2012 (tampoc fa tant). Clavaguera ja era director de l’ACN quan va concedir una entrevista a Justo Molinero per al programa “Qui és Qui?” de TeleTaxi TV. Una entrevista que ha circulat molt poc. Va fer reflexions com aquesta: “Per manar bé s’ha de saber escoltar. Aquell que mana només aplicant els seus criteris jo crec que no arriba enlloc. El que mana bé és aquell que mana a partir d’escoltar els col·laboradors i els professionals que té al seu costat, i això jo crec que ho he sabut fer. Jo diria que he sabut gestionar el comandament que se m’ha atorgat en determinats moments i ho he fet jo crec que tan bé com parlava davant del micròfon”.

Modèstia a part, nota al peu. Clavaguera fou Director General del Grup d’Emissores de Catalunya Ràdio del 1995 al 2002. Abans de ser director de l’ACN, el 2011, va ser Director d’Informatius i Programes d’Actualitat de 8TV, del Grup Godó, del novembre del 2006 al desembre del 2007. Reconeix obertament que va iniciar la seva carrera a la ràdio privada (Cadena Cope i Cadena 13) perquè es pensava que la pública “no tindria la projecció que va tenir”. “Em vaig equivocar, vaig tenir un ull clínic fatal”, admet, però tot i així va accedir al màxim càrrec de Catalunya Ràdio i ara de l’ACN. Un canvi que va fer per a traslladar als mitjans públics les suposades excel·lències dels privats: “[El pas per la ràdio privada] em va permetre desenvolupar-me molt bé a la pública perquè el que es fa a la privada no es fa a la pública”.

Per cert, quan Molinero li pregunta, sorneguer, si als estudiants de la universitat (Clavaguera també és professor a la Facultat de Comunicació Blanquera, de la Ramon Llull) els diu que “han de servir l’amo”, ell, un xic desconcertat pel comentari, li diu que “els expliquem que han de saber quina és la idiosincràsia de l’empresa a la qual dediquen els seus serveis per no treballar amb uns altres objectius que no siguin els que marca l’empresa”. I si els periodistes veuen trepitjats els seus drets? “Quan es vulneri el Codi Deontològic sempre tenen la possibilitat d’abandonar aquella feina”.

Pura lògica capitalista. Mitjans-indústria, treball en cadena informativa, periodisme escombraria. No és casual el transvasament público-privat que hi ha en el món dels mitjans. Clavaguera n’és el paradigma. La lògica mercantilista importada al periodisme. Professionals que molesten perquè no comparteixen ben bé “la idiosincràsia de l’empresa” on treballen o que simplement defensen el seu criteri i protesten quan alguna cosa no els sembla bé són els foragitats. Periodistes que creuen que obeir i callar és l’oposat a aquell periodisme en què encara creuen són els expulsats.

Però també són els tossuts, els que no es dobleguen sinó que alberguen. Alberguen fe, justícia i esperança. Són els meus, els nostres, els que malden per salvar el periodisme.

A OCTUBRE

I qui dia passa any empeny. Ha passat un trimestre des del meu acomiadament. I ja som 1 d’octubre. Comença un nou curs. Toca fer balanç de l’anterior i mirar endavant amb forces renovades, amb la convicció que tot seguirà igual si no hi posem remei i que res millorarà si junts no ho fem possible.

Per aquesta convicció em vaig implicar en la coordinadora Mitjans en Lluita. Una plataforma que agrupa professionals del món de la comunicació que tenen per objectiu mostrar-se crítics amb aquesta lògica capitalista que impera en el modus operandi dels gestors dels nostres mitjans i dignificar la professió perquè sigui una mica més semblant a com tots l’hem somiat algun cop. I això passa per prendre consciència com a col·lectiu que té uns interessos i uns drets comuns que no són altres que exercir el periodisme lliurement i poder treballar i viure dignament.

Mitjans en Lluita podria fer molt més (tots podríem fer molt més) però aconsegueix això. I no és poc. De fet, és inèdit en una professió sovint molt desclassada, desorganitzada i competitiva. Prendre consciència com a col·lectiu i actuar com a tal, fer-nos valer. Només això ja és un gran pas.

A la primera assemblea de la coordinadora Mitjans en Lluita, el 27 d’abril passat, es va constatar que la solidaritat és l’oli de la nostra màquina. I per desgràcia (tristament segur que tots ho hem pogut comprovar) sol escassejar molt a les redaccions. Convé engreixar aquesta màquina, fugir d’egoismes i actuar amb humilitat per fer valer i fer respectar els drets de l’altre, que són els nostres. Som nosaltres, els treballadors de la comunicació, els que volem exercir el periodisme amb i en llibertat. Cultivem la solidaritat per assecar la resignació. És l’arma més poderosa que tenim.

I MÉS ENLLÀ

Els treballadors de l’ACN vam desconvocar una vaga perquè la direcció de l’empresa s’havia compromès a negociar l’ERO i a informar de tot al comitè d’empresa. Un parany al que vam caure de quatre potes i que va comportar que l’empresa abandonés el diàleg i tirés pel dret acomiadant unilateralment nou persones, al llindar de les deu que es requerien perquè fos considerat un ERO.

Necessitem organització per canalitzar la indignació. Podran abaratir-nos l’acomiadament, podran multiplicar les amenaces i quedar impunes, però mai ens podran robar la nostra arma: la paraula. I la denúncia pública. Som domadors de la paraula i ho hem d’aprofitar. També per sensibilitzar la ciutadania, que és a qui ens devem.

Per respecte als ciutadans i per respecte a la nostra feina, és hora que passem de la indignació a l’acció. Un sector mobilitzat, fort, capaç de plantar cara als abusos i a les polítiques violentes dels qui manen és un sector respectat, més digne i que al final aconsegueix que els que remenen les cireres variïn els seus propòsits i actuïn amb menys agressivitat. Un sector desorganitzat i insolidari -i amb sindicats passius- és un sector dòcil que l’únic que aconsegueix són traïcions, rebaixes i acomiadaments massius. I la precarització s’acaba traduint en un empitjorament de la qualitat de la nostra feina.

Passem de la indignació a l’acció i fem-ho prenent d’exemple la vaga indefinida dels docents de les Illes Balears, que porten 12 dies fent vaga en defensa d’una educació pública, de qualitat i en català. Una mobilització que compta amb el suport no només de la comunitat educativa, mestres i estudiants, sinó també d’una majoria de la societat balear, que veu com la vaga tira endavant gràcies al suport de les famílies que no duen els seus fills a l’escola. Volen una educació i un futur més digne i lluiten, tots junts, per aconseguir-ho.

Prenent d’exemple els mestres de les Illes, cal iniciar converses per convocar una vaga indefinida a tot el sector de la comunicació. De motius en sobren. La nostra és també una causa que concerneix el conjunt de la població. I com en l’educació, si volem una societat crítica és el nostre deure lluitar perquè els mitjans de comunicació siguin independents i de qualitat.

Prenem la iniciativa i anem més enllà. Els mestres de les Illes han anat a la vaga per amor a l’educació, als infants i al futur del país. Fem-ho igualment nosaltres per amor al periodisme, a la justícia i a la democràcia.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.