El Graó de Hillary

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’increment d’oferta comunicativa, la consolidació de les xarxes socials i la democratització –o “horitzontalització”- de la informació obliguen a transformar els vells paradigmes del periodisme. Un d’ells, la creació de l’agenda mediàtica, ha perdut tant valor que ara mateix divaga en el dia a dia com el “Graó de Hillary” un dia de maig. Impersonal, confús , comercial, buit.

A principis dels anys 90, coronaven l’Everest una mitjana de 100 persones l’any. A dia d’avui, la mitjana arriba a les 600 persones –segons dades de l’alpinista polonès Eberhard Jurgalski. La mística de la muntanya més alta del món ha perdut quirats per la banalització que se n‘ha fet. La globalització ha transformat l’Everest en un pati al qual s’hi arriba pagant un bitllet d’anada i tornada a una agència de viatges especialitzada. Superar el “Graó de Hillary”, el pas previ a coronar el cim, és un mer peatge. El repte s’ha tornat un tràmit. Hi ha muntanyes més maques, més difícils i fins i tot més simbòliques però l’obstinació s’ha centrat en l’Everest pensant que només en el cim més alt hi ha l’èxit. I justament això, n’ha reduït el valor. Hi ha un cas revelador. Fa uns dies, dos xerpes als quals per historial se’ls suposa un domini tranquil·litzador de l’escenari –9 ascensions a l’Everest entre els dos- van mostrar-se incapaços de pujar al Lhotse sense cordes fixes. Un insult.

En línies generals, els mitjans fa dècades que han convertit els consells de redacció en el seu particular “Graó de Hillary”. Allà, just després del mític pas, hi trobaran l’agenda mediàtica. De motius, m’imagino que n’hi ha molts. Perquè així s’ha fet tota la vida, perquè els de fora –més astuts- els fan arribar les convenients convocatòries, perquè val més apostar per les noticies oficials i oficialistes, perquè “si jo no hi vaig però la competència sí i no ho tinc…” o senzillament perquè, després de reflexionar-hi, creuen que és el camí correcte. En qualsevol cas, el panorama és crític. Diferent disseny, diferent tipografia, diferent color, diferent sintonia, diferent enfocament; mateixes noticies. No, ara ja no. Amb el “Graó de Hillary“ no n’hi ha prou. El periodisme mira cap a una altra banda i el drama arribarà quan desaparegui la referència dels teus competidors. L’escenari canviarà. La competència dels mitjans tradicionalistes ja no seran aquells com tu que ho fan diferent, sinó aquells que s’atreveixen a ser diferents. Perquè si els mitjans –entesos com a prescriptors professionals de noticies- no fan un pas al costat, corren el perill d’acabar com els xerpes del Lhotse.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.