El material de les nostres notícies

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Curiós, segur, i significatiu també el contrast de portades del divendres passat arran de la compareixença d’Artur Mas al debat de política general. Tercera via .sí, tercera via .no. Al diari Ara optaven per una portada amb un preciós joc de tipografia i un titular que resumia amb eficiència com hem arribat aquí i que tota vegada era una velada declaració d’intencions: “Som on som perquè hem acumulat cent anys de decepcions sobre les terceres vies.” Mentrestant, a La Vanguardia optaven per una portada més convencional i que hom podia haver fet abans d’acabar el DPG només aplicant el Manual de la casa. Era el perfecte reflex invers de la portada de l’Ara: “Mas accepta una consulta que inclogui la tercera via”, deien al veterà rotatiu.

Curiosa quant a la perfecta dissonància de significats i significativa perquè el contrast reflectia, a més, un moment polític excepcional narrat amb urgència i ben sovint amb atropellament i un punt de natural confusió.

Però en realitat, el més interessant començava just quan la tinta es començava assecar en les portades. Excel·lia de nou la dialèctica entre el titular escrit i l’efervescent món dels 140 caràcters, que ja fa temps que no és l’espai de debat i participació (així és com el presentàvem fa temps) sinó un actor més on es modula, contrasta i es transforma la notícia. La batalla pel missatge, premonitòria en les portades, esdevé cada vegada més crua, estimulant i valuosa en els canals de l’endemà.

Tot un secretari d’organització de CDC, Josep Rull es veia obligat a aclarir el posicionament del seu partit en 140 caràcters, mentre el subdirector de La Vanguardia Enric Juliana donava claus d’interpretació al seu perfil de Twitter, que trigarem uns dies a veure transcrits al paper. En Josep Antoni Duran aprofitava una entrevista a RAC1, amb un lapsus (va confondre Basté per Bassas) que va aconseguir veloç viralitat, per incidir en el seu missatge, també via Twitter. Mentrestant, opinadors, periodistes i altres animals intercanviaven parer i opinions. Ha dit el que em sembla que ha dit? Els interrogants es multiplicaven en un soroll addictiu i finalment confús. Tercera via .sí, Tercera via .no.

La notícia servida crua, material de creixent plasticitat, en un context atractiu i sovint incomprensible de fronteres imprecises per part dels actors que li donen forma. La premsa tradicional, mitjans digitals, blogs professionals i col·lectius (amb una creixent influència) conflueixen en l’accelerat escenari de les xarxes socials. Divendres passat, una lectura atenta i ben afinada de Twitter permetia captar pistes i senyals de fons, en una experiència similar a la d’aquells periodistes de sang i fetge que ‘punxaven’ la ràdio de la policia per ser abans que ningú a l’escenari del crim.

Hom diria que ja no ens caldria comprar el diari, l’endemà. I això no obstant, el que els diaris poden (i han) d’oferir és més necessari que mai. La notícia madurada, l’angle imprevist, la sintaxi sospesada del que s’ha donat (almenys) 30 minuts per pensar una idea i creuar les múltiples senyals emeses. No és un luxe, és allò que ens permet fer bé la nostra feina, sigui la nostra una capçalera centenària o un mitjà 2.0 acabat de saltar a les pantalles.

La llum de Twitter, a voltes encegadora, no enfosqueix allò que fem. Ben al contrari, hi projecta noves ombres i matisos, el material de les nostres notícies.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.