Benjamín Serra: notícia a casa, no notícia a fora

Prop de 30.000 retweets en qüestió d’hores, milers de comentaris i fins i tot una entrevista en directe al programa 8 al Dia de Josep Cuní la setmana passada. El valencià Benjamin Serra havia escrit al seu portal de Twitter “Hola. Em dic Benjamín Serra, tinc dues carreres i un màster i netejo WCs”. El protagonista del cas és llicenciat en Periodisme i Relacions Públiques i disposa d’un màster en Community Management. A més va ser Premi Extraordinari de Fi de Carrera en ambdues llicenciatures. Ara, però, treballa en una cafeteria de Londres i forma part dels 97.000 nous immigrants procedents d’Espanya que s’han donat d’alta al National Insurance (seguretat social britànica) des del 2007.

El cas va tenir molt ressò als mitjans de l’Estat però entra dins de la normalitat pels que vivim a l’estranger. A Amsterdam, on visc des de fa un any, és molt habitual trobar-se joves llicenciats treballant en el sector serveis. Al Consolat espanyol em deien l’any passat que arribaven una mitjana de 25 nous joves per setmana. Una de les situacions que més crida l’atenció és l’abundància d’aquest col·lectiu en els serveis de neteja d’hotels. Només cal acostar-s’hi a l’hora del descans i un dels idiomes que més s’hi escolta és el castellà, el de l’Estat espanyol concretament.

Llicenciats netejant estafats

És l’opció més fàcil, després de períodes llargs en busca de feina al país d’origen no cal esperar més d’una setmana per aconseguir una feina en aquest sector. Veuen que cobraran 9,6 euros bruts l’hora (molts no ho han cobrat mai al seu país tot i els estudis), el contracte és per 6 mesos i no ho dubten. Toca treballar i ja no hi ha el prejudici que aquesta feina no els correspon, al contrari. Ara bé, com a immigrants en que s’han convertit són carn de canó per a estafes i enganys. I precisament en aquest cas hi trobem un exemple molt clar, passa en una de les empreses que gestiona la neteja d’un bon nombre d’hotels de la ciutat. Un cop han signat un contracte laboral ple de trampes que no han pogut traduir (òbviament és en holandès, els hi tradueixen algunes parts) i comencen a treballar se’n adonen que el salari no serà el que esperaven.

Pagar per deixar la feina

Les hores es compten en base al nombre d’habitacions netejades i per tant haver treballat, per exemple, 10 hores en un sol dia pot equivaler a haver treballat la meitat d’hores. Però això encara no és tot. Òbviament, indignats per l’engany, intenten trobar una altra feina i quan la troben i diuen que volen plegar es troben que no ho poden fer a menys que paguin. En el contracte hi havia una clàusula no explicada: a partir del primer mes treballat cal pagar si es vol deixar la feina abans dels sis mesos. Està estipulat i la xifra ronda els 500 euros el primer més i va reduint-se fins acostar-se als 300 euros cap al sisè més de contracte. Els diuen que l’empresa els ha pagat un training, quan en realitat els van pagar 8 hores de feina per haver anat un dia a aprendre com es netejaven habitacions.

Aquesta és una situació per la que ha passat gent de Terrassa, Sentmenat, Barcelona i molts més llocs. Joves llicenciats en Història, Filologia o Música així com soldadors, joiers o estilistes, entre molts d’altres. La realitat és dura i sovint ignorada al país d’origen. Encara perdura el tòpic, com citava el conseller d’Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena, d’“anar a servir cafès a Londres”. No es tracta tan sols d’aprendre un idioma, tenir una experiència divertida i diferent i tornar cap a casa a explicar anècdotes. Es tracta d’una aventura gairebé forçada, difícil i complexe que toca viure lluny d’amics i familiars. Sembla que el focus mediàtic s’acostuma a posar en els que “triomfen”, els que munten una empresa o tenen una feina de prestigi. Però a vegades, apareix un Benjamín Serra i esdevé notícia al país d’origen. Per a molts expatriats no és notícia, però almenys fa justícia al que és el context habitual.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.