Hem renunciat al periodisme

Enguany en fa deu d’aquell final d’estiu que els periodistes de la meva generació vam començar un camí junts. Entràvem a classe amb el diari sota el braç i l’esperança apassionada d’aprendre aquest ofici, però aviat vam adonar-nos que no seria a la universitat que ens l’ensenyarien, sinó al carrer. Amb tot, vam persistir entre les aules i el bar fins que uns dia vam marxar de Bellaterra amb la llicenciatura a la butxaca.

Molts ens vam perdre la pista, d’altres hem anat compartint l’experiència de madurar com a persones i com a periodistes, fins que hem decidit retrobar-nos de nou. Aturar-nos per un moment, prendre mides, i analitzar-nos. Velles cares, les mateixes expressions. Tothom preguntava: “Com et va? Què estàs fent?”, i ens anàvem responent els uns als altres, mirant de semblar satisfets amb el nostre sou vulgar, els nostres horaris indefinits i el nostre contracte enginyós, mentre de les nostres paraules en destil·lava aquella sensació de ser els últims supervivents d’un naufragi.

Han volat deu anys i hem après moltes coses. Sobretot, que aquest és un ofici molt dur, que demana moltes renúncies. La més important: renunciar al periodisme. Gran part de nosaltres, periodistes que voregem la trentena i que fa deu anys somiàvem en ser corresponsals, aixecar temes i investigar allò que s’amagava de l’ull públic, avui treballem en gabinets de comunicació de petites i grans empreses, al departament de premsa de partits polítics, d’institucions, i de mitjans que ens controlen fins els punts i les comes.

Hem passat directament a l’altre bàndol, cecs per la por de baixar del vaixell. Hem oblidat l’objectiu que perseguíem: treballar per les persones, no per al poder. Obrir vies de tornada als nostres veïns desnonats, descobrir les històries més petites, denunciar les injustícies, perseguir les llibertats, i lluitar contra les mentides que, cada dia, fan la vida impossible al nostre poble.

Potser és que encara no hem trobat la manera, però confio que aquesta generació, algun dia potser no massa llunyà, creuarem la línia i deixarem les converses de bar per passar a l’acció. Saltarem del vaixell i agafarem una barca. És la nostra vocació, us en recordeu?

Un Comentari