Les mitges veritats, o com mirar-se el melic pot esdevenir contraproduent

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Va de premsa i periodisme, avui. I, de mirar-se el melic. I, de com de nociu pot ser obviar ‘als altres’. És un detall, un petit detall potser, però a mi personalment em molesta, em sento una mica enganyat, estafat. No menteixen, només que no diuen tota la veritat. Et trobes un diari, per exemple, que diu que el cap de setmana oferirà la possibilitat de comprar una pel·lícula. Sembla ben bé que sigui una oferta exclusiva, i et trobes a la resta de la competència amb la mateixa pel·lícula. No costava res dir que tots ho oferien. O, un altre diari que en un breu ens informava que se li havia concedit una menció deontològica. I, resulta que com ell n’hi havia 80 més de mitjans ‘condecorats’! I, un clàssic. El dia que surten les audiències i sembla ben bé que les empreses mesuradors treballin en exclusiva pel mitjà que en fa notícia, ni una paraula dels resultats i de l’evolució de la resta de mitjans. No, si de mentides no en diuen, però es deixen mitja notícia pel camí. Informació amb la que tard o d’hora acabes topant i, després, maleeixes el temps perdut llegint la notícia a mitges que t’havia ofert el diari en qüestió. És un mal generalitzat, no estic pensant en un únic mitjà, són exemples extrapolables en general a la premsa diària. No sé fins a quin punt aporta res de positiu aquestes mitges veritats en un món informatiu tan interconnectat. Jo, com a usuari, valoraria molt més que m’oferissin la notícia sencera. I, a la marca periodística li convé tenir-me content i satisfet amb el servei que m’ofereix, si vol guanyar-se un prescriptor més.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.