Periodisme conscient

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Estem en guerra. No hi ha tancs ni míssils ni bombarders, però la paraula “guerra” surt cada cop amb més freqüència a les tertúlies, columnes d’opinió i articles de fons. A Catalunya “ningú vol bronca, vulguis o no la independència”, en paraules del professor de l’IESE Alfredo Pastor, al Matí de Catalunya Ràdio. Però, cada cop hi ha més bronca, més xivarri bèl·lic. Ara són uns informes policials fantasmagòrics, ara unes portades, ara una campanya contra el programa infantil de TVC, Info-K, ara la Llei Wert, ara el decret de les Balears, ara una vaporosa patent de l’estelada, ara una nova giragonsa espremuda dels pressupostos generals de l’Estat, ara més portades…

L’ambient és de guerra oberta. És una guerra política, sense armes, però això no evita que, com en tota guerra, la informació passi a ser, més que mai, un tema sensible que els contendents volen convertir en propaganda. Que les dues trinxeres vulguin utilitzar els mitjans de llançamíssils i els periodistes de soldats és, acceptem-ho, inevitable aquí i a tot arreu, avui i sempre. Però que les trinxeres ens vulguin uniformar, no vol dir que no puguem revoltar-nos i fer-nos insubmisos.

La insubmissió de la professió és vital per a garantir-ne la supervivència. Perquè la propaganda potser t’obre portes durant la guerra i potser fins i tot hi haurà qui voldrà i aconseguirà enriquir-se, però un cop acabada la guerra, si han aconseguit sobreviure, en el millor dels casos els soldats passen a la reserva. I allà es queden.

I el periodisme català no es pot permetre el luxe de passar a la reserva. Prou retirat que està ja en aquests moments, arran de la crisi existencial en què ha caigut colpejat per la crisi econòmica i les xarxes! Cal recuperar l’actitud i el mètode, i això passa per la insubmissió a la trinxera.

Ara bé, això tampoc ens ha de portar a voler fugir de la realitat –actitud instintiva que tenen molts col·legues-, perquè fugir de la realitat només condueix al periodisme apàtrida, sense ànima. Evitar la trinxera no té res a veure amb abandonar la consciència nacional. Ara que aquest octubre a l’Ametlla del Vallès arrenca l’Any Xammar, convé recordar una de les seves més profundes reflexions: “Tots els catalans tenen el deure d’oposar-se a l’enviliment; és a dir, a la descatalanització de la terra. De la manera de complir aquest deure amb la màxima efectivitat, cada català es jutjarà per ell mateix, segons els seus mitjans i el seu temperament”. Fugir de la trinxera sense abandonar la nació, vet aquí.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.