El fet que la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) sobre l’anomenada doctrina Parot fos més que previsible no ha suavitzat la reacció mediàtica espanyola, que ha titllat la resolució com “inexplicable” en el millor dels casos. En els pitjors només cal fer una mirada a la portada de l’ABC d’avui.

Ja ahir, les tertúlies van començar a tractar d’analitzar els motius pels quals els TEDH “ha donat la raó a ETA” i fins i tot en canals considerats progressistes com Cuatro va arribar a demanar-se la “desobediència”.

Mèdia.cat ja ha analitzat altres vegades la manca de rigor jurídic dels mitjans en general i de les tertúlies en particular, però en aquest cas concret, aquestes portades i opinions poden considerar-se com el resultat lògic del periodisme bèl·lic que, en la majoria dels casos, s’ha produït en relació al conflicte basc. I la doctrina Parot no n’ha estat una excepció.

Des del primer moment se sabia que aquesta interpretació de la llei era contrària a alguns dels més elementals principis del dret penal democràtic, com la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables i l’aplicació de penes més greus a les vigents en el moment de cometre’s un crim. Només una forta pressió social, política i mediàtica en un ambient molt tens van permetre que, primer el Tribunal Suprem espanyol i, després, el Constitucional, avalessin aquesta mesura. Tot i això, les sentències van fallar-se amb nombrosos vots particulars de protesta i la gran majoria de juristes van considerar un nyap la mesura. Només aprovar-se pel Suprem, el 2006, el periodista Javier Ortiz publicava aquesta preclara columna que avançava el que va passar ahir a Estrasburg.

Però la majoria dels grans mitjans han preferit mirar cap a una altra banda enlloc d’advertir des d’un inici als seus lectors. No cal analitzar la premsa conservadora de Madrid –amb un posicionament reconegudament combatiu en aquesta tema- per veure que els altres diaris tampoc han marcat la diferència.

A Barcelona, per exemple, El Periódico va preferir mirar cap a una altra banda. En la seva hemeroteca digital pot trobar-se un sol editorial –del 2008- que esmenta la doctrina Parot, i ho fa per referir-se a l’alliberament del cas del violador de la Vall d’Hebron. El diari fa una descripció molt benèvola de la mesura, encara evita posicionar-se’n a favor o en contra i es limita a demanar-ne una “jurisprudència clara” sobre quan ha d’aplicar-se. El Periódico ja no va tornar a publicar més articles de fons sobre el tema fins el 2012, quan ja havien arribat d’Estrasburg les primeres sentències contràries a aquesta interpretació legal.

Una cosa similar passa amb La Vanguardia, que a pesar de la seva potent secció d’opinió, la seva hemeroteca delata una elusió gairebé total del debat. Un dels pocs articles que s’hi poden trobar amb referències a la doctrina Parot descriu, en relació a la resolució del Constitucional avalant-la, que aquesta “ha tirat per terra els comptes de la lletera que estaven fent molts reclusos que ja es veien al carrer pel simple fet que la banda ha dit que renunciava a la violència”.

Molt més extens és el tractament a El País –el tercer diari inclòs en aquesta anàlisi- i per tant més plural. El 2011, però descrivien la doctrina Parot com una norma “fixada precisament per evitar sortides anticipades de presos amb prolongades condemnes, però un temps de compliment considerat escàs”. Aquest mateix article –titulat de forma sensacionalista “Surt de la presó Troitiño, un dels etarres més sanguinaris, per l’aplicació d’una doctrina del Constitucional”- recordava al subtítol que el pres “ha complert 24 dels 2.500 anys als que va ser condemnat”. Tot i que el text considera “anticipada” l’excarceració, més tard reconeix que la seva condemna havia finalitzat el 2010.

Encara el 2012, amb el cas ja a Estrasburg, la línia del diari era molt més crítica amb la doctrina Parot i al juliol un editorial fins i tot assegurava que “no val”, encara que el principal argument del diari era que “no és plat de bon gust per a l’Estat espanyol veure’s condemnat a instància d’una etarra”. I encara així, la línia informativa dominant seguiria sense explicar exactament els motius pels quals la doctrina Parot era inassumible jurídicament. En un article d’opinió, per exemple, s’assegurava que “el Ple de la Sala Penal del Tribunal Suprem va raonar tècnicament el que la majoria de la gent hauria interpretat llegint l’espès article 70 de l’antic Codi Penal” a l’hora de defensar-la. O, en una crònica del passat mes de març d’unes jornades jurídiques on va qüestionar-se aquesta jurisprudència –ja tombada en primera instància pel TEDH- encara es limitava a informar de l’única ponència favorable, amagant els arguments majoritaris en contra.

Una cobertura que no ha permès a la població una aproximació al tema de forma plural i contextualitzada i que facilita que calin missatges com els que demanen una sortida del Conveni Europeu de Drets Humans.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019