Els Borràs

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Els periodistes fills únics -m’explico, aquells que no tenen cap altre membre de la família que es dediqui a una de les professions més antigues del món- s’han d’asseure el dia de Nadal a taula sabent que en qualsevol moment el tiet malparit o el germà condescendent li demanarà opinió o situació sobre un tema d’actualitat i que, molt probablement, el missatger acabarà rebent. Per això sempre he envejat què deu o devia passar a Can Pérez de Rozas, a Can Barnils o a Can Borràs. D’aquests tres clans, n’he conegut algú, i sempre n’he obtingut un enriquiment intel·lectual (el mestratge i el tracte d’igual a igual del Carlos, el talent de l’Andreu, l’empenta del Biel), però de qui he tingut la sort de conèixer més integrants és l’últim.

A l’Enric Borràs, l’editor de El Llamp, li dec el coneixement indirecte que va transmetre a tota una generació de torracollons inquiets per aprendre de pressa sobre les urgències de la història amagada. Li dec, mirant els prestatges de la llibreria, aquells volums de lletra combativa dels anys vuitanta, des de la poesia popular recopilada per Joan Crexell a la visió dels vençuts de León-Portilla, des de l’anarquisme i alliberament nacional de diversos autors fins i tot a l’anònim eròtic Els quaderns d’en Marc.

Al Xavier Borràs -poca gent ho deu saber- li dec haver-se embarcat com a veterano a l’aventura de l’Independent de Gràcia, del qual en va ser el primer director, però sobretot haver estat al peu del canó de qualsevol fet noticiable que li passés pel davant o per sota de casa i pensar en mi o en nosaltres. L’home del barret, des de la seva talaia, des de la seva implicació sempre política, ha estat un aliat, dels incòmodes, dels que valen la pena, en el periodisme.

Alguna cosa n’ha après dels dos anteriors l’altre Enric Borràs, l’emprenedor, l’inquiet, el viatjant que, en una professió cada cop més sedentària i de telèfon i de televisió i de faxcisme, no va dubtar a l’hora d’agafar el vaixell i submergir-se en les corrupteles balears. Ja havia fet la mili a Can Partal i al carrer els uniformats li havien tocat la cara. No sé si ara s’avorreix una mica, manegant pitorros i immediatesa web, però estic segur que la pell no l’ha canviat.

I encara hi ha el Jordi, last but not least entre els Borràs, que ha triat l’ull crític que li faltava de manera complementària a tots els altres. És el que més difícil ho ha tingut perquè els fotògrafs amb veu pròpia fa anys que van ser desterrats de la majoria de redaccions. Ell ha retratat la Barcelona menys bona, la ronya i la fúria, l’han malpagat i l’han benpegat, i encara és viu quan li plouen elogis aquests dies després de rebre amenaces dels enemics de tots. Menys aplaudiments i menys retuits; doneu-li feina, collons, al quart Borràs.

Quina taula, el dia de Nadal, la dels Borràs.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.