Tarnopolsky i les lluites tossudes

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

En aquest país d’editors compulsius només una petitíssima part de les presentacions de llibres tenen prou força, encert o sort per ser notícia. Alguns autors, però, són molt més que escriptors i paga la pena que no passin desapercebuts.

L’argentí Daniel Tarnopolsky diu que no és l’únic supervivent de la seva família. Sap segur que els seus pares i el seu germà van ser segrestats i assassinats el juliol de 1976 per un grup de militars de la Escuela de Mecánica de la Armada (ESMA), però sobre Betina, la seva germana, va quedar l’etiqueta de ‘desapareguda’.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

A l’exili de París va fundar el COSOFAM (Comitè de Solidaritat amb els Familiars de desapareguts i presos polítics) i no ha parat d’estirar fils i destapar conxorxes que pretenien silenciar la veu dels desapareguts. L’any 2004 va guanyar un judici a Emilio Eduardo Massera, l’exdictador argentí, en un procés en què tots els lletrats l’havien previngut d’un fracàs inevitable. Va rebre, directament de l’assassí, una indemnització de 202.940 pesos que va lliurar íntegrament a les àvies de la Plaza de Mayo dient que era l’única manera de netejar uns diners tacats de sang.

Fa pocs dies va ser a Barcelona, a la Casa Amèrica, per presentar el seu llibre Betina sin aparecer, i mentre l’escoltava tenia la sensació que era la mateixa veu i la mateixa determinació que hem sentit tantes vegades. La mena de veu pausada però forta i, alhora, amb un deix de cansament. Una veu que rarament escoltarem venjativa i que en té prou amb la memòria, en té prou de ser tossuda i de no no callar.

Era la veu de Tarnopolsky però podia haver estat la veu d’Abudrrahman Malkic, l’exalcalde d’Srebrenica, o la veu de Denis Mukwege, el doctor congolès que sargeix cossos trencats; la veu a trenc d’alba dels quatre gats que es troben cada 15 d’octubre al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc per recordar l’afusellament de Companys o la veu del metge de Lampedusa que no pot ni vol fer vacances i treballa més hores fent de voluntari que no pas dins la consulta.

Escoltar Tarnopolsky o escoltar qualsevol de les seves veus bessones és entendre que hi ha dues maneres de viure: fer veure que no ha passat ni passa res per enfilar-se a qualsevol vagó sense conductor, o decidir que no, que hi ha veus que cal escoltar perquè és impossible construir res de bo sobre aquests silencis.

Sentirem a parlar poc de Tarnopolsky, i el seu llibre amb prou feines traurà el nas en els nostres mitjans. Però ens caldria tenir clar que si la humanitat progressa i si alguna vegada no repetim fins a la indecència els mateixos errors és gràcies a les veus tossudes que no volen callar. Per això val la pena escoltar-les, interrogar-les, transcriure-les i amplificar-les.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.