L’any de Xammar

L’altre dia vam donar el tret de sortida a l’Any Xammar. A l’Ametlla del Vallès, poble on va anar a parar quan tenia dotze anys i on va tornar poc abans de morir, ara en fa quaranta. Aquesta xifra rodona i els 125 des del seu naixement justifiquen que una colla de gent benintencionada, aixoplugats per l’Ajuntament vallesà i capitanejats per l’imprescindible Quim Torra, s’hagin empescat un programa que ajudarà a fer un xic de justícia al gran Eugeni Xammar. Perquè Xammar és, sens dubte, molt gran, bigger than life. Però com que Catalunya és un país que sempre ha hagut de dedicar els seus esforços a sobreviure i defensar-se d’agressions de tota mena, molt sovint ha menystingut molts dels seus prohoms. Si a cop d’aniversari corregim aquesta tendència, benvinguts siguin els aniversaris!

Entre les activitats programades d’aquí a final d’any, em permeto recomanar la conversa que Amadeu Cuito i Quim Torra mantindran sobre Xammar el proper 9 de novembre al Born Centre Cultural barceloní. Cuito, escriptor i amic personal de Xammar, el va evocar l’altre dia a l’Ametlla de manera viva i emotiva. No se’l perdin. El va descriure com un home lliure de criteri i d’esperit, avançat al seu temps, que es feia veure i sentir, un gentleman elegant, culte, políglota, irònic i vital. El mateix dia es projectarà el documental “Eugeni Xammar, la ploma silenciada”, produït per l’Ajuntament i que la televisió pública d’aquest país podria emetre ben orgullosa per sumar-se a l’efemèride.

El 28 de novembre i al mateix Born Centre Cultural, Pristins Fivallers, un actor alt com un Sant Pau, farà una lectura dramatitzada de “Seixanta anys d’anar pel món”, les memòries de Xammar. Aquest llibre de converses amb Josep Badia i Moret és la forma ideal d’acostar-se al periodista cosmopolita, que viatja pel món i se sent còmode a tot arreu, que fa de corresponsal de guerra i que el 1923 publica una entrevista que suposadament va fer a Hitler juntament amb Josep Pla i que el encara avui no se sap si va ser real o inventada. Un Xammar que, en arribar el franquisme i òbviament exiliat, utilitza les seves habilitats diplomàtiques i lingüístiques per treballar per Nacions Unides a Nova York i a Ginebra. També promet el sopar literari que Ramon Parellada dedicarà a Xammar a la Fonda Europa de Granollers el 13 de desembre. O la cloenda, ja a final de l’any que ve, amb una prometedora exposició retrospectiva al Palau Robert de la Generalitat, ideada per Joan Safont.

Josep Pla va escriure de Xammar: “M’ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l’home més intel·ligent que jo conec, el que té un cop d’ull més segur i un coneixement del món més vast.” I després de la seva mort: “Ha estat potser l’únic antifranquista autèntic que he conegut en aquest país. Potser n’hi havia d’altres, però tots col·laboraven”. Entre els periodistes que van col·laborar amb Franco, Pla inclòs, Xammar tenia especial predilecció per Carles Sentís, a qui considerava “una rata de claveguera dedicada a les feines més vils de l’espionatge per compte de l’enemic”. Una predilecció que transmet, per cert, a Ramon Barnils, que és dels qui, durant la transició i juntament amb gent com Montserrat Roig i Quim Monzó, redescobreixen el personatge. Els editors Jaume Vallcorba i Quim Torra ens han posat la feina fàcil: a nosaltres només ens queda l’agradable feina de llegir-lo.