El mèrit de preguntar

Preguntar, preguntar i preguntar. Hi ha qui ho ha oblidat, hi ha qui diu que no cal sortir de la redacció. Però per això és pel que ens paguen. Perquè, preguntant, aconseguim aportar una certa llum a les coses. A vegades no ho aconseguim i ens frustrem. Però a vegades, no. I recentment un cas d’aquests ha brillat amb llum pròpia en el panorama mediàtic nostrat. I cal posar-lo en valor.

Catalunya es troba en un moment en què no sap si fer el pas políticament més decisiu de la seva història. Entre els diversos factors de dubte, sempre n’hi ha un de cabdal: el país es llençarà a la piscina internacional i hi haurà aigua? És a dir, Catalunya es proclamarà independent i algú la reconeixerà?

En el món de les relacions internacionals, pronunciar-se sobre afers interns d’altres països és completament tabú. Cap país no ho fa. I, malgrat això, hi ha periodistes que pregunten. I a vegades obtenen premi. Un premi que, quan s’escrigui la història del procés, mereixerà un capítol propi.

Dos periodistes de l’agència pública del país, la retallada ACN, van preguntar als màxims líder de Letònia i Lituània sobre si reconeixerien un hipotètic Estat català. I els van dir que sí. Amb tota la naturalitat del món. Per primer cop, dos països -per insignificants que siguin en l’escena internacional- explicitaven que tenien interès en què el procés català arribés a bon port. El terrabastall va ser tan gran que el propi ministre d’Exteriors espanyol va cridar a consultes als respectius ambaixadors a Madrid. Si Letònia i Lituània no tenien inconvenient en reconèixer l’Estat català, quin inconvenient podria tenir-hi l’estat A? I l’estat B? I, tot això, per una simple pregunta. Per uns simples periodistes que van posar un micro i van recollir unes opinions. Chapeau, Albert Segura i Laura Pous.

Ara, en què la classe política es troba en un moment en què ha de formular una pregunta a la ciutadania, es torna a posar en valor el mèrit de preguntar. A vegades fa por, et cohibeixes, et cohibeixen. Però no per això has de deixar de preguntar. El que sigui, però preguntar. Perquè, si l’entrevistat té ganes de respondre en un sentit concret, et respondrà. Com respondrà el poble de Catalunya a la pregunta que li facin. La que sigui. Si és que els polítics superen els seus prejudicis i s’atreveixen a preguntar, és clar. Va, que tampoc és tan difícil.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.