Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

En els mitjans escrits hi sol haver un culte a l’entrevista: un diàleg amb l’estrella pop és més important que un article sobre aquesta mateixa estrella escrit per un periodista, per molt especialista que sigui, fins i tot en el cas que la figura que ens ocupa no hagi estat beneïda pel do de l’argumentació ni de la interacció intel·ligent. Parlo, sí, del camp musical, també segurament el cinematogràfic, potser també d’altres, on l’article de fons, o interpretatiu, pesa generalment menys que el tête-à-tête (encara que sigui per telèfon o via mail, on de vegades sospites que qui t’està responent és el tour manager).

És millor una entrevista amb Sonic Youth que un article sobre Sonic Youth? Doncs depèn: si Lee Ranaldo, per exemple, ha passat mala nit, l’entrevista és per telèfon, amb interferències o línia defectuosa, interrompuda de tant en tant perquè el cotxe en què viatja està passant per tres o quatre túnels seguits dels Alps suïssos, o perquè al mòbil se li ha mort de cop, i es limita a deu minuts puntualment interromputs per una veu (per cert, sempre és femenina) des de l’oficina de Londres que et diu, amb gràcil cantarella, “last question, please!”, prefereixo llegir-ne un article de l’Ignacio Julià (com els de l’excel·lent “Estragos de una juventud sónica”, acabat de publicar, i que fon l’assaig amb les confessions del grup), que em dirà coses que ni el mateix músic em dirà, recordarà coses que ni recorda, em destriarà el gra de la palla, m’interpretarà bé el seu moment artístic i el que calgui, i a sobre riurem més. Ep, i en cas que l’entrevista donés joc, potser també! ¿No creieu que el món ja no necessita certs enèsims diàlegs amb professionals d’aquest joc rutinari, promocional, autòmata, als qui una companyia tanca durant un parell de dies a un hotel de luxe perquè repeteixin les mateixes frases autocomplaents sigui quina sigui la pregunta?

Bé, estic exagerant, ho sé. Hi ha artistes als quals és un plaer entrevistar, que et fan ballar el cap, que aporten idees que no surten de cap cubeta de rebaixes, que s’impliquen en el diàleg i que fins i tot subministren bonics titulars que tu acabes lluint com si fossin medalles. Però amb d’altres pots arribar a sentir-te, com dir-ho, lleument idiota. Frank Zappa, tan simpàtic, estimava que “el periodisme de rock consisteix en gent que no sap escriure entrevistant gent que no sap parlar per fer articles destinats a gent que no sap llegir”, i sovint la realitat li dóna la raó… en la segona part de la frase. I ara no penso en Lee Ranaldo, esclar.

No fa gaire, una estrella pop espanyola, Malú, em va recitar per telèfon un bonic repertori complet d’estereotips mandrosos, “encantada d’aquesta gira tan fenomenal” i així tota l’estona.  No sé si tenia un mal dia, o pressa, o és que és així de normal. Però diria que un article interpretatiu de la seva obra, alliberat de les seves declaracions, fet per qualsevol periodista especialitzat, necessàriament, forçosament seria una mica més interessant. Tot i que, tractant-se d’aquesta artista en concret, i considerant el material musical que tindríem entre mans, tampoc n’estic segur.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.