La lliçó de RTVV

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Des de fa uns dies els valencians tornen a tenir una ràdio i una televisió de qualitat, un somni que sembla que durarà fins al 29 de novembre, quan el PP clausurarà definitivament Ràdio Televisió Valenciana després d’intentar reduir-la a la mínima expressió a través d’un ERO que va fer fora un miler de treballadors i d’haver-lo convertit en un mitjà escandalosament manipulador i polititzat.

Amb els seus 24 anys de vida, Canal 9 serà la primera televisió “autonòmica” que tanca a l’estat espanyol, tot i que als Països Catalans ja tenim el precedent de Ràdio Televisió de Mallorca (mitjà públic illenc, no pas “autonòmic”), un fet que va deixar l’illa òrfena de mitjans públics en català.

Des que vam conèixer la decisió del govern valencià d’eliminar RTVV després de la sentència que anul·la l’ERO, Canal 9 i Ràdio Nou són lliures. Lliure perquè la informació la decideixen i la fan els treballadors, no els polítics.

La llibertat de la lluita

La decisió del PP ha suscitat una onada de mobilitzacions al País Valencià amb les multitudinàries manifestacions populars de dissabte a València, Castelló i Alacant i les concentracions de suport que es van celebrar a d’altres ciutats, entre elles Barcelona.

Però el més significatiu ha estat la revolta dels treballadors de RTVV, que s’han desfet dels morrions i han començat a exercir amb llibertat, elaborant una programació pròpia dedicada a enfocar els silencis imposats durant tots aquests anys en un exemple de fermesa que no ha deixat ningú indiferent, com han demostrat els índexs d’audiència i les tendències virtuals.

Els treballadors de l’ens, tants anys censurats i autocensurats sense revolta aparent, han pres micròfons i càmeres i s’han posat a exercir el periodisme que mai se’ls ha deixat fer, demostrant fins a quin nivell la llibertat l’atorga la lluita.

Una llibertat que s’ha traduït en què els protagonistes de la notícia són aquells a qui sempre s’ha barrat el pas i s’ha invisibilitzat a Canal 9 i a dir les coses pel seu nom. Aquests dies, per exemple, hem pogut escoltar diferents membres de la societat civil valenciana denunciar en directe la censura de la cadena, la manipulació i fins i tot els escàndols de corrupció que inunden el PP valencià, així com ciutadans mobilitzats defensant uns mitjans lliures. També hem escoltat periodistes reclamar una televisió pública, de qualitat i en valencià i demanar que hi hagi responsabilitats polítiques per tants anys de manca de llibertat.

Per què ara?

Personalment sempre m’ha sorprès l’actitud indiferent o insensible amb la que alguns periodistes de la casa s’han dedicat sempre a difondre unes notícies manipulades sense cap mena de mirament; una tergiversació fàcilment perceptible per qualsevol. O silencis que eixorden com el de la lluita de les víctimes de l’accident del metro de València, que no ha estat recollida per RTVV durant tots aquests anys de manifestacions i denúncies.

Aparentment ho han fet amb fredor, sense gota de vergonya. Molts no hauríem aguantat la pràctica antiprofessional de callar i obeir. I és veritat que a RTVV molts periodistes ho han fet, i han hagut de ser una majoria perquè si no una manipulació tan descarada no hagués perdurat durant tant de temps. Com també és probable que una majoria ho hagi fet a contracor, tot i que això, certament, no és cap consol. Però aquests dies, veient com molts d’ells entonaven el mea culpa i s’alliberaven de tants anys de vergonyes i renúncies, hem pogut comprovar la necessitat de la desobediència quan t’obliguen a acatar normes injustes.

El preu d’obeir

Conformar-se per no perdre la feina és comprensible per les condicions en què vivim els treballadors, però ara veiem quin és el preu que hem de pagar: el d’un territori com el País Valencià sense televisió i ràdio públiques.

És clara quina és la conseqüència d’obeir: perdre la confiança dels espectadors i els oients per la teva manca de credibilitat i professionalitat i veure com aquells mateixos que t’han obligat a callar durant tants anys ara s’ho carreguen tot. Per comoditat, covardia o por, els que han fet rutllar RTVV durant tots aquests anys en tenen part de responsabilitat, però no són res més que víctimes de les pressions i la censura. Ara que sembla que està tot perdut ho han reconegut obertament passant a renegar dels culpables d’aquesta situació. Una situació que tard o d’hora els acabarà passant factura per aquesta i tantes altres agressions.

El preu de resignar-se i cedir no és només que els valencians es quedin sense la televisió i la ràdio que paguen. És matar el periodisme i deixar de vigilar el poder. Abandonar la teva funció i consegüentment que els ciutadans t’abandonin a tu. Acotar el cap, doncs, no serveix de res si no és per tornar-nos cada cop més mediocres tots plegats. I això no és exclusiu de Canal 9, una televisió marcadament parcial i polititzada. La manipulació, les pressions, les coaccions són una pràctica que diàriament pateixen molts periodistes a molts mitjans. També a Catalunya, és clar.

La censura del PP a l’ull de l’huracà

Si d’alguna cosa bona està servint aquest trauma és que la pràctica censuradora que durant tants anys ha practicat el PP ha sortit a la palestra i és objecte de debat i crítiques obertes efectuades en antena amb una audiència molt superior a la d’abans. S’ha donat veu als subjectes apartats i invisibilitzats i s’ha celebrat el primer debat polític plural en 24 anys. Canal 9 és ara sí i a pocs dies d’apagar-se un mitjà de qualitat i independent.

Una altra conseqüència positiva és la rebel·lió professional i ètica dels treballadors de la casa, que parlen obertament de les coaccions patides, denuncien els autors, fan autocrítica i demanen perdó. Vegeu-ne alguns exemples: 1, 2, 3, 4.

Els ciutadans van deixar de fer confiança a Canal 9 i Ràdio Nou fa molt de temps, i per això és d’admirar com tot i això molts ciutadans han corregut a donar suport als treballadors i rebutjar el tancament de RTVV. Els valencians volen, i es mereixen, una televisió i ràdio públiques, i han sortit al carrer per defensar-la.

Pel que fa als periodistes, hem d’aprendre la lliçó de RTVV i plantejar-nos convocar una vaga indefinida al sector de la comunicació. Perquè els periodistes no podem ser tolerants amb la manipulació. Perquè hem de complir amb el que ens demana aquest sector de la societat que no dubta a alçar la veu en defensa del periodisme lliure. I perquè no podem callar i obeir i haver de pagar els plats trencats en un futur.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.