El 14 de novembre de 2012, mentre es desenvolupava una vaga general, Esther Quintana va perdre un ull després de rebre l’impacte d’una bala de goma disparada per un agent dels Mossos d’Esquadra. Gairebé un any després, el 8 de novembre de 2013 –divendres passat- el Parlament de Catalunya anunciava la prohibició d’aquests projectils, si bé no es farà efectiva fins el proper 30 d’abril. Què ha passat entre aquestes dues dates?

A pesar de la gravetat de les ferides de Quintana -i que des d’un primer moment hi va haver sospites de l’origen d’aquestes– van ser necessaris uns dies per a que la majoria de mitjans se’n fessin ressò i no va ser fins el 20 de novembre, quan va presentar-se la plataforma en el seu suport en una roda de premsa, que va començar a cobrir-se el cas. Tot i això les informacions van limitar-se, en el millor dels casos, a cobrir les dues versions –l’entorn de Quintana i la conselleria de l’Interior, que negava que s’haguessin disparat bales de goma- sense tractar de donar una explicació a l’origen de les ferides de Quintana.

Un dels mitjans que més va trigar a reaccionar va ser TV3, i fins al 3 de desembre, amb Felip Puig, llavors conseller d’Interior, ja compareixent en seu parlamentària no va informar dels fets, limitant-se a donar la versió oficial, matisada només per les de la resta de grups parlamentaris. Ni testimonis presencials, ni recerca de fonts independents, ni experts o metges que poguessin donar una explicació comprensible.

Qui va fer aquesta feina van ser, principalment, els coneguts com a mitjans alternatius, qui a pesar de la seva major limitació material van fer una tasca de periodisme d’investigació i van demanar explícitament la prohibició d’aquest armament. La capacitat de difusió de les xarxes socials van fer la resta.

Només dos dies després de la vaga general, la 15M Televisió –un col·lectiu audiovisual sorgit de les acampades dels “indignats”- va editar un vídeo amb diferents testimonis de les càrregues policials a última hora de la tarda.

Ja al desembre, mentre la majoria de mitjans es limitaven a seguir el debat parlamentari sobre el cas, la Directa va publicar un ampli reportatge sobre les diferents armes emprades pels Mossos d’Esquadra durant la jornada i les unitats que van intervenir prop del lloc on va resultar ferida Quintana.

Unes setmanes després, ja la febrer del 2013, una periodista de Graciamon.cat –un digital local sense ànim de lucre i especialitzat en temes culturals- descobria que, presumiblement, havia gravat el so de detonacions de bales de goma just en el lloc i moment en que havien passat els fets.

Però va ser un vídeo publicat per SicomTV –un servei audiovisual per a ONG- sobre la vaga general que va permetre demostrar definitivament que els Mossos d’Esquadra sí havien disparat bales de goma, desmuntant la versió mantinguda fins aquell moment per Puig, que en aquests moments ja havia estat rellevat al front d’Interior, en part per la seva gestió d’aquesta crisi.

També va ser la Directa qui va destapar en exclusiva l’informe judicial que va avalar la tesi d’una bala de goma com a causant de les ferides de Quintana i qui va encarregar-se de localitzar la unitat de la BRIMO que havia realitzat els trets.

No va ser fins llavors, ja amb el gruix de la tasca d’investigació realitzada, que els grans mitjans comencen a prendre’s seriosament la versió de Quintana i comencen a qüestionar els efectes de les bales de goma.

El Periódico va ser el primer gran diari en trencar el tabú que impedia qüestionar seriosament la versió oficial i el 6 de febrer va publicar en portada les conseqüències patides per Quintana fent seva, en certa manera, la reivindicació de la prohibició de les bales de goma.

El 12 de febrer, el programa Àgora va trencar l’apatia de TV3, entrevistant Quintana per primera vegada a la televisió pública. Dos dies després l’edició digital de l’Ara es fa ressò d’un vídeo resumint tot el conflicte –incloses les diferents rectificacions de la versió oficial a mesura que s’anaven coneixent noves dades i imatges- editat per la Directa i 15M Televisió; però no serà fins a l’abril que el diari agafarà seriosament el tema amb una entrevista a Quintana destacada en portada.

Des de llavors el debat sobre l’ús i perills d’aquests projectils s’ha anat normalitzant fins arribar al Parlament i la seva posterior prohibició divendres. Però Ester Quintana només és la setena de les víctimes d’aquest armament en els darrers cinc anys a Catalunya i és lícit preguntar-se perquè aquesta qüestió no va plantejar-se des de la primera.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019