Esperant el fred

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ara que ja ha passat la rufada de la proposta de Barcelona 2022 és un bon moment per analitzar amb una mínima perspectiva com s’ha tractat la qüestió als mitjans. Perquè aquest és un cas clar d’un gran ressò als mitjans sense resultat final. D’aquells que deixen el lector amb cara de tonto després d’empassar-se capítols i capítols de “però i sí, i si no…”, de projectes imaginaris, de pools de pressió emergents, d’amenaces fictícies i de promeses a l’aire. Res sòlid.

Coincidirem sense marge a la discussió que els mitjans n’han parlat fins a les sopes. Més opinable és fer poesia sobre una de les màximes periodístiques: qüestionar el valor social de les actuacions polítiques. En línies generals, els mitjans s’han limitat a transcriure un riu de declaracions i les seves pertinents contradeclaracions. És cert que la ‘no candidatura’ de Barcelona 2022 ha tingut una vida marcada per la complexitat i l’especulació i això fa que, com a mitjà, trepitgis constantment un terreny inestable, ha estat un caminar per una tercera via. De fa temps sabíem que era una opció possible, factible i fins i tot probable però no definitiva. I què s’ha fet, per tant, durant aquest temps? Un dels arguments forts de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, per justificar el no va ser la falta de temps per exposar el projecte a la ciutadania condicionat per la candidatura final de Madrid als Jocs d’estiu. Sens dubte, això és relatiu. El no a Madrid es va conèixer el 8 de setembre. La renúncia de Barcelona va ser el 25 d’octubre; un mes i mig després. És temps suficient per a que des de l’aparell comunicatiu de l’ajuntament de Barcelona exposin amb prou solidesa el projecte? No ho sé. És temps suficient per a que els mitjans es qüestionin tots els detalls, racons i raconets del projecte? Sens dubte que sí. Però no ho van fer. En general van mostrar-se força acrítics i no van acostar al ciutadà arguments suficients per a crear un estat d’opinió prou sòlid. Això es tradueix en el paper de simples transportadors de la idea convertida, pura propaganda.

Hi ha una màxima del periodisme esportiu seriós –ja que hi som posats amb els Jocs- que diu que no es parla d’un fitxatge fins que està tancat. Que parlar-ne abans és alimentar rumors i beneficiar o perjudicar una de les parts. Fer-li el joc al representant, enfortir la posició del club, encarir el preu del jugador, debilitar les possibilitats d’un adversari… El tema que ens ocupa no és ben bé el mateix però són cosins i aquest parentiu ja ens serveix per a fer-nos una idea de com haver-lo tractat. Davant qualsevol projecte que afecta la ciutadania, els mitjans n’han d’informar, han de ser previsors, han d’avançar-se als esdeveniments, cert. Però justament han d’incidir en el que les fonts oficials no ens diuen. Dit d’una altra manera, tant rebombori valia la pena si anava acompanyat de contingut perquè al final la sensació és que ni uns ni altres ens han explicat el que necessitàvem saber. Els mitjans no han complert la missió socials que se’ls suposa i ara, mentre esperem l’anhelat fred, tenim temps de pensar com seran uns Jocs a Barcelona-Pirineus el 2026. Amb la calma.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.