Ahir van presentar-se el llibre –Vint i Ramon Barnils– i el documental –Barnils tal com raja– sobre la figura i el moment d’aquest periodista. En un Born Centre Cultural que va superar el seu aforament –més de 250 persones- va recordar-se un periodista injustament oblidat. Laia Altarriba, autora del llibre, explica el com i perquè d’aquest projecte impulsat per Grup de Periodistes Ramon Barnils, editor de Mèdia.cat.

La presentació del llibre va ser tot un èxit amb el cartell de “complet”. No està gens malament per un periodista que es considera “oblidat”.

Sí, va anar molt bé, realment va ser una sort poder compartir tota aquesta feina de fer el llibre i el documental i posar-la en comú amb la gent que el va conèixer, que l’estimava o que el seguia com a lector o oient.

La imatge de l’acte va ser sobretot la pluralitat del públic. Amb personatges coneguts de força partits. El periodisme de Barnils, que als anys 80 i 90 era marginal, avui seria central?

No estic segura que això fos així. Més enllà del fet que Barnils fos independentista –que certament llavors era una raresa i avui és habitual que hi hagi periodistes independentistes a totes les redaccions,- ell preconitzava un periodisme molest amb el poder i aquest no és precisament un periodisme central avui.

Per posar un exemple d’actualitat: No m’agrada especular que hauria dit Barnils sobre tal o tal altre tema, però veient com s’han alineat la majoria de tertulians i opinadors sobre l’afer de Rato i Fernàndez al Parlament. No sé que n’hauria dit ell, però no em sembla que això sigui l’esperit crític que preconitzava el seu periodisme.

En el llibre presentes una vintena de visions de Barnils a partir d’una vintena d’entrevistes a gent que el va conèixer. Com ha estat el procés de producció?

Amb Ton Barnils, el seu fill i editor del llibre, vam fer una sèrie de llistes de gent que creiem que podia ser interessant i que finalment vam anar reduint fins a la vintena que representaven diferents facetes i èpoques seves.

Aquests mesos de parlar-ne molt, per a mi han estat un procés de redescobriment del Ramon Barnils i he vist que era més interessant del que recordava.

La seva imatge més tòpica és la d’algú noctàmbul, estripador, que parlava tal com raja i associat al gin tònic. I això és cert, però alhora era una persona de gran solidesa intel·lectual. Llegia quatre o cinc hores diàries, sabia de molt de moltes coses, era molt sòlid. Els periodistes, una mica, sabem poc de molt, ell no. Aprofundia, era realment un intel·lectual.

També va ser professor…

Com a professor no només era divertit i atípic, sinó que a més era molt bo i la gent que el va tenir en va aprendre molt. Fins i tot els que no el van tenir a classe. Em van marcar les dues entrevistes a Rafel Poch i Vicent Partal, que cap dels dos ha estudiat periodisme i que van compartir redacció amb Barnils –a la Solidaritat Obrera un i a El Temps l’altre- i que tots dos reconeixien que havien après l’ofici, des dels rudiments més bàsics, amb Barnils.

Però potser la seva faceta que més es reivindica és la de periodista lliure.

Sí, aquest potser seria el tret que millor el distingiria, era incapaç de no dir el que pensava. Però això no era incompatible amb un esquema mental que marcava totes les seves actuacions, el que escrivia, els projectes que proposava, com l’agència catalana de notícies, etc. El seu marc de país, de nació complerta, no sols territorialment, sinó també amb un model concret.

Paral·lelament al llibre s’ha produït el documental.

En principi es volia fer una cosa complementària i al final ha estat un producte complet de tres quarts d’hora, ja que es va veure que no es podia fer justícia al personatge amb menys temps.

Per qüestions òbvies del format, el documental posa més èmfasi en la feina televisiva i audiovisual de Barnils, tot i que també hi ha un dels seus fills que hi llegeix textos. En canvi el llibre permet ser més reflexiu, utilitzar les entrevistes que parlen de la persona per descriure l’època en que va viure.

En algunes coses, el moment que va viure Barnils –finals de la dictadura, transició, etc.- recorden una mica els actuals, on torna a posar-se en qüestió el model polític i social on vivim. És un bon moment per publicar el llibre?

I tant! Jo crec que tocava fer-lo ara i espero que pugui ser una petita aportació a desfer el mite de la transició –que ja està fent molta més gent- que va ser un moment de moltes renúncies, algunes forçades, com les d’en Barnils, però moltes altres a canvi d’una poltrona.

També de molts canvis sobtats d’opinió.

Sí, crec que convé recordar la seva mania confessada de Barnils per Carlos Sentís [històric periodista de La Vanguardia]. Aquesta no venia tant pel fet que Sentís fos espanyolista sinó pel fet que fos franquista. Un franquista que canvia de jaqueta, esdevé demòcrata i arriba a ser president del Col·legi de Periodistes. Sentís en certa forma personifica la traïció de la transició.

En aquest sentit el llibre pot ser un toc d’alerta en el moment que vivim. Ara que hi ha molta gent que qüestiona l’status quo, no només el nacional, sinó també l’econòmic, pot ajudar a que no ens tornin a enredar.