Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Autora: Sílvia Cabezas d’Alcalà

Abans d’ahir, després d’onze anys, coneixíem la sentència sobre el cas Prestige, que  absol tots els acusats del delicte mediambiental. Només l’ancià capità del vaixell, el grec Apostolos Mangouras, tal com informa El País edició Galícia (Sin culpables por el Prestige, 13-11-2013), ha estat condemnat a una pena de nou mesos per desobediència a les autoritats espanyoles. Unes autoritats que han sortit indemnes d’aquella nefasta gestió. El PP, per tant, es mostra satisfet per una sentència, que al seu entendre, avala “la correcta i adequada” resposta del govern de José María Aznar davant d’aquella catàstrofe. Una catàstrofe ecològica reduïda a “…unos pequeños hilillos”, parafrasejant a Mariano Rajoy, vice-president a l’època.

Us convido a fer un exercici de memòria, repassant alguns editorials de premsa d’aquell moment. El naufragi el 13 de novembre de 2002 del petrolier Prestige a la costa gallega esdevingué un altre precedent de la política propagandística del govern d’Aznar. La premsa no se’n va fer ressò fins el cap d’una setmana de l’accident. La Vanguardia, El Mundo, ABC i La Razón transmetien una visió molt similar dels fets: en primer lloc, evidenciaven la incapacitat del govern del Partit Popular per gestionar aquesta crisi. Però, coincidien a afirmar que l’executiu espanyol va optar –assessorat pels informes tècnics- per la millor de les solucions. Tanmateix, assenyalaven els errors efectuats i la descoordinació de les administracions implicades per fer front a aquesta catàstrofe. I exigien la compareixença del president al Congrés dels Diputats, perquè donés les explicacions oportunes. Les responsabilitats polítiques tenien que depurar-se i l’opinió pública havia de reclamar el seu dret a estar ben informada de totes les circumstàncies de l’accident.

En segon lloc, acusaven l’oposició socialista d’oportunisme polític i de fer demagogia sobre l’actuació governamental. Per a La Vanguardia a “Nunca más” (02-12-2002), “El Prestige se hundió porque era un buque obsoleto y navegaba con riesgo para terceros, no porque lo hundiera el Gobierno.” I segons ABC (“Política y tragedia”, 26-11-2002), “El PSOE ha intentado pescar en las aguas revueltas de la crisis y ha utilizado la proa y la popa del Prestige como arietes contra el Gobierno”. En el cas concret del diari ABC, aquest també acusava al Bloc Nacionalista Gallec –el que qualificava de partit “antisistema”- de crispar encara més l’ambient. El Mundo a “La marea del Prestige no debe contaminar la vida política”(26-11-2002), però, enduria les seves crítiques respecte al govern. Els editorials d’aquest diari reflexionaven sobre l’omissió del president Aznar en aquesta crisi –tardà un mes en visitar Galícia,- que paradoxalment, contrastava amb l’actitud adoptada durant el conflicte amb el Marroc per l’illot de Perejil, el mes de juliol d’aquell mateix any.

En canvi, l’Avui (“Marea, bandera i interessos negres”, 21-11-2002), El Periódico (“Esquitxar amb el fuel”, 24-12-2002) i El País (“¿Existió el Prestige?”, 28-11-2002), si bé eren conscients que no es podia responsabilitzar en exclusiva al govern espanyol de l’accident del vaixell; denunciaven l’intent de justificar allò que era injustificable, per part del president Aznar i dels seus ministres. No només això, sinó que també els acusaven d’haver minimitzat o tret importància a l’afer, evitant l’ús d’expressions alarmistes, com ara, marea negra. En aquest sentit, consideraven lamentable que els mitjans de comunicació públics haguessin reproduït les consignes de l’Executiu. En opinió d’El País a “El naufragio de Aznar” (08-12-2002), “Ahora
estamos ante un Chernóbil español, pero hace escasos días no estaba permitido hablar de marea negra para evitar el alarmismo”.

Altrament, criticaven sense matisos la manca de reflexes de les autoritats i l’absència del govern gallec, durant els primers dies de la catàstrofe ecològica, tal com editorialitzà El Periódico: “I Fraga, de cacera” (24-11-2002). L’endemà, aquest mateix diari obria en portada “El fuel de Galícia empastifa Fraga” (25-11-2002). L’Avui a “El desconcert del PP” (10-12-2002) concloïa que el resultat de tot plegat havia estat el desconcert de l’opinió pública i el descrèdit del govern central.

Les manifestacions a Santiago de Compostel·la i a d’altres ciutats gallegues, convocades per la plataforma Nunca Máis, reclamaven més mesures en la lluita ecològica i, alhora, exigien les dimissions dels presidents José María Aznar i Manuel Fraga, així com relataven els editorials de La Vanguardia (“Mares seguros” i “Bombas ecológicas”, 20-11-2002 i 09-12-2002). La reacció d’aquests envers l’aparició en escena d’aquesta nova plataforma, nascuda dels moviments socials gallecs, fou de nou de “criminalització” de la “dissidència”. Curiosament, els atacs rebuts per part de responsables polítics estatals (relacionant Nunca Máis amb l’esquerra abertzale), van contribuir a reforçar el suport al moviment social, provocant un “efecte bumerang”. Quan majors eren les crítiques a Nunca Máis, més suport ciutadà rebia.

En aquest sentit, cal recordar que la plataforma cívica Nunca Máis responsabilitzava el govern espanyol de distorsionar i amagar informació, com també, d’una mala gestió en el succés. Al mateix temps, el Col·legi de Periodistes de Galícia denuncià la “intolerable apagada informativa” i lamentà que els seus professionals haguessin de recórrer a fonts estrangeres per poder fer la seva feina. A més, des d’aquest Col·legi també es condemnava la censura decretada en aquest afer. Una censura, que al seu entendre, fins i tot, va impedir obtenir imatges de la zona de l’enfonsament del Prestige, perquè les autoritats van prohibir sobrevolar l’àrea.

Autisme informatiu, ocultació, manipulació i desinformació foren algunes característiques que definien la gestió del govern espanyol envers aquesta nova crisi. Contrasten amb les paraules del llavors ministre de Foment, Francisco Álvarez Cascos: “Jamás recuerdo a nivel de gobierno una intensidad informativa en cantidad, en transparencia y tiempo real como ésta” (Interviú, núm. 1390, “Marea de falsedades”, pp. 23-25). D’altra banda, a l’inici del tràgic succés, l’executiu evitava l’ús de l’expressió “marea negra”, optant per una estratègia de negació dels fets. Davant, però, de les evidències, es transformà en una estratègia de minimització, dosificant i controlant el ritme de la informació. L’ex-vice-president Mariano Rajoy –actual cap de govern- declarava: “No es en ningún caso una marea negra, se trata sólo de manchas muy localizables” (El País, 24-11-2002) i persistia a afirmar que es tractava de “unos pequeños hilitos que se han visto, cuatro regueros que se han soldificado con aspecto de plastilina en estiramiento vertical” (El País, 06.12-2002). Les deficiències en la gestió informativa del desastre ecològic, no van satisfer les demandes ciutadanes i, alhora, menystenien la capacitat de crítica i maduresa de la població. Al mateix temps, creaven desconfiança amb el govern, ja que en aquesta ocasió el silenci no fou rendible.

Fonts:
FUNDACIÓ CENTRE DE DOCUMENTACIÓ POLÍTICA. Anuari de l’opinió publicada 2002 (dir. Salvador Cardús). Barcelona: Fundació Centre de Documentació Política, 2003.

CABEZAS, SÍLVIA. Tesi Doctoral. “D’Ermua a Patxi López (1996-2009): “La complicitat de la premsa amb la política espanyola al País Basc”. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), 2010.