Ensenyar una espardenya o treure’s les ulleres

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

“La corbata vermella, avui toca buscar protagonisme i transmetre passió. Però amb camisa blanca, no busquem enfrontament, som clars, elegants, sense res a amagar. I els gestos? Avui colzes clavats a la cintura, ha de ser un missatge ferm, però els braços ben oberts, ens dirigim a l’àmplia majoria de la població, recorda allò del Catch-all Party. Ah, i no oblidis treure’t les ulleres i utilitzar-les per a puntualitzar el titular. Evita creuar braços, no juguem a defensar, avui somriure i el cos lleugerament endavant, que estem molt involucrats. I, per descomptat, la mirada, encara que no hi hagi gent les càmeres hi seran i nosaltres ens dirigim a la multitud. Això sí, sense balancejar el cos, restaríem solidesa…”.

És realitat ficcionada, però no exageració. És una tendència generalitzada i no sempre ha estat així. En alguns casos pot ser més agut, en d’altres menys, però bona part de les compareixences polítiques estan preparades fins l’últim detall. És legítim, oi tant, igual que ho és que molts cronistes optin per analitzar aquesta posada en escena transmetent el mateix missatge formal que es pretenia. Continguts a part.

Llavors apareix David Fernàndez i trenca esquemes. Vesteix com vestiria en qualsevol altre àmbit, gesticula sense pauta, a vegades baixa el cap mentre parla, a voltes fa pauses en el discurs i si ho considera ensenya l’espardenya -gest que segur no haurà recomanat mai cap expert en comunicació política-. En definitiva, actua a les institucions com ho faria si no fos un personatge institucional, com si fos un ciutadà més. Insisteixo, no parlo del què fa, sinó del com. Alguns analistes podrien considerar que aposta per fer servir la millor fórmula per al seu públic, però crec que és força més senzill: intenta ser ell mateix (que no és fàcil).

Jutjar el seu paper per la indumentària o mers gestos em sembla un error. És més, és d’agrair que el diputat de la CUP no es disfressi per a fer política des del Parlament. Si considerava que ja feia política des de l’activisme al carrer i segueix defensant el mateix projecte no tindria sentit que ara canviés d’estil.

Ara bé, per contra, admetre com a normal de forma sistemàtica actuacions que no tenen res d’espontaneïtat, que són pura teatralització, ens hauria de preocupar tant a nivell de salut democràtica com de la funció que desenvolupen els mitjans. Si la discussió política dels veïns és més honesta, autèntica i passional que, per exemple, el debat preelectoral entre els candidats vol dir que hi ha una anomalia.

En tot cas, i més en el creixent context de desconfiança en la classe política, els millors “representants del poble” no seran els millors entrenats en comunicació política, sinó aquells que la gent pugui considerar “poble” directament. I això, òbviament, també anirà lligat a què proposen, què fan i quins interessos defensen.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.