“Sans photo”: un històric reconeixement al fotoperiodisme

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’any 1998 l’Arts Santa Mònica exhibia Rwanda, 1994 de l’arquitecte i cineasta xilè Alfredo Jaar. Una exposició inoblidable, que enfrontava al públic amb la potència d’una fotografia sense mostrar. M’explico: d’una banda es veien imatges de gran format on contemplar paisatges espectaculars, com un cel blau radiant d’aquells que invoca la felicitat; de l’altra, piles de caixes negres tancades. Tot innocu, polit i brillant. Per contra, els textos tant de les caixes com de les fotografies informaven del genocidi ruandès al detall.

L’impacte, demolidor, es basava en allò no vist, en tota aquella barbàrie només rebuda a través de la lletra, com si la imatge no fos capaç de representar-la. Un debat, el de la impossibilitat de la representació, l’ús o no,  l’abundància de la reproducció a través dels mitjans de comunicació i les conseqüències, entre altres qüestions, que ha estat abordat a nivell teòric respecte les fotografies dels camps d’extermini nazis.

Mai no havia imaginat que reflexions de lectures teòriques o sensacions provocades per una obra artística saltarien, a base de fets i de manera radical, a les pàgines d’un diari de gran circulació. I això és exactament el que ha fet el dia 13 d’aquest mes Libération: sortir al carrer sense posar cap fotografia als articles, just la jornada quan s’inaugurava un dels grans esdeveniments d’aquesta matèria, el saló Paris Photo. La intenció: homenatjar la fotografia i tots els seus professionals i denunciar la situació “calamitosa” dels fotoperiodistes, particularment dels repòrters gràfics de guerra.

Per primer cop en 40 anys d’existència, aquest diari que acostuma a dedicar tota la coberta a la imatge, recorria a la tipografia per destacar el perill de la banalització del racisme i explicar als lectors aquest número especial. Lluny de quedar-se amb el reclam de portada es va seguir “sans photo” a les 39 pàgines restants.

Un interior on ressonaven temps de censura. Per exemple a l’Estat espanyol durant la Restauració amb la Llei de Jurisdiccions de 1906, passant per la Dictadura de Primo de Rivera o ja a la II República amb diverses normes, quan un contingut era censurat habitualment es deixava l’espai en blanc. L’exemplar de Libération era significativament explícit per entendre què significa prescindir de la fotografia i de retruc de qualsevol contingut a la premsa.  És destacable que, com a l’obra de Jaar, el diari sí que oferia el peu d’imatge i l’autor o agència, reconeixent la feina d’uns professionals sovint menystinguts, i alhora convidant a la reflexió sobre la qüestió d’allò que no es veu.

Per ressaltar encara més la necessitat del fotoperiodisme Libération va conservar les il·lustracions, com imatges de cobertes de llibres al suplement “Livres” o el mapa del temps; a més dels anuncis, qui paga mana i no són temps per rebutjar publicitat, tant els que duien fotografies com els que estaven dissenyats amb tipografia i il·lustració.

En un país amb tradició respecte la fotografia com França, no hi podien faltar peces de reflexió: crònica sobre el Paris Photo, articles de dos fotoperiodistes (Sébastien Calvet i Caroline Delmotte) analitzant la professió, entrevista amb el veterà Raymond Depardon i un altre article d’opinió sobre la decisió de Libération al voltant del fet de no mostrar imatges, argumentat amb referències com Susan Sontag o, evidentment, Roland Barthes. Al final del diari, doble pàgina especial amb l’alçat ensenyant les fotografies de les quals hem percebut l’espai i n’hem obtingut la informació del peu i l’autor.

Sens dubte, un exemplar històric. Periodisme de reflexió sobre la fotografia a partir d’una actitud iconoclasta. Alhora, periodisme de denúncia i reivindicació d’un ofici, el de fotoperiodista que, a dia d’avui, massa sovint sembla que pot fer qualsevol. Com si durant segles, només per tenir un llapis i un paper, tothom s’hagués pogut convertir en escriptor.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.