Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El gran mèrit del llibre Vint i Ramon Barnils és que ens el desmitifica, ens el rebel·la polièdric i ens l’analitza des de molts punts de vista diferents. L’últim que voldríem els que formem part del Grup periodístic que porta el seu nom és que, amb el pas del temps, el convertíssim en un mite idealitzat, d’una sola cara, sense matisos. Tot al contrari, ens agradaria que, ara que han passat més de dotze anys des de la seva mort, cada cop més gent que no el va conèixer en vida, s’interessés per ell, el redescobrís, se’l fes seu sense apriorismes previs, se n’empeltés d’alguna de les nombroses facetes en què destacava.

L’autora del llibre, Laia Altarriba, és precisament una d’aquestes periodistes joves que gairebé no el va tractar en vida, a n’en Ramon. Molt millor, si l’hagués conegut a fons en tindria una opinió formada i no hauria pogut apropar-se al personatge amb l’exquisit distanciament amb què ho ha fet. La Laia, com a bona periodista que és, pregunta i repregunta a tots els entrevistats, que sí que el van conèixer en algun moment de la seva vida, sense pressuposar res ni fer judicis de valor. Ella hi opina poc, en aquest llibre, tant sols es permet molt de tant una petita llicència de respecte al protagonista (“pel camí es va estimar el país i la seva gent”, diu a la nota de l’autora).

Els vint entrevistats que parlen de Barnils, en un ordre temporal molt lògic, des dels amics de la infància fins als qui el van tractar més els darrers anys de la seva vida, passant per alumnes, companys de professió i amics d’àmbits ben diversos, acaben configurant un retrat valuosíssim del periodista. Un retrat que, com deia Altarriba en aquest mateix web fa uns dies, ens mostra una “persona de gran solidesa intel·lectual”, un rara avis del periodisme entre la dictadura i la transició, un clarivident en èpoques de molta foscor.

I per si el llibre no fos prou evocador i interessant, ve acompanyat del documental Barnils tal com raja, que, d’entrada, només per tornar a sentir la seva veu a la ràdio o comprovar com omplia la pantalla de la tele quan hi sortia, ja valdria la pena. Però és que, a més, els autors, també periodistes joves que s’apropen a la figura del “periodista de referència” sense cap mena de complexos, ens recullen les opinions de moltes altres persones que no han tingut cabuda en el llibre i que també tenen coses a dir interessants sobre ell: els seus tres fills, per exemple, o un Quimi Portet que el va tenir de professor a la UAB per pocs dies, o el seu germà Jaume, que té una veu similar a la seva i que ens trasbalsa amb alguna de les seves intervencions emotives.

Laia Soldevila i Albert Lloreta han fet una feinada ingent de recerca de documents a l’arxiu Tarradellas de Poblet, on hi ha tot el que va deixar Barnils en morir; una feinada de selecció dels persones susceptibles de donar-nos claus per entendre la complexitat del personatge; i una feinada de recopilació d’arxius sonors i de vídeo amb Barnils de protagonista, interessants pel que deia i per com ho deia: “ja seria hora que els espanyols, en la primera visita que fessin a l’estranger, vinguessin a Catalunya”, va deixar anar Barnils en una connexió en directe al TN de TV3, després de rebre un premi el programa radiofònic que feien a Catalunya Ràdio Quim Monzó, Jordi Vendrell i ell mateix. I una última feinada per resumir en 45 minuts ben editats hores i hores de material interessant.

Barnils tal com raja és, doncs, el complement perfecte per al llibre, on hi ha més espai per aprofundir en la personalitat d’en Ramon Barnils, però que malauradament no té la vivesa ni el testimoniatge colpidor d’un fragment d’entrevista televisiva o d’una foto d’ell de jove, somrient i seductor com va ser sempre.

Ara no hi ha excusa: redescobriu Ramon Barnils, la persona, el periodista, l’intel·lectual, l’activista, el professor, el noctàmbul empedreït… Redescobriu com era algú capaç de continuar aixecant passions entre tanta gent tants anys després de marxar.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.