El que faríem tots

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Iolanda Mármol va esclatar el dia que Alberto Fabra va anunciar, com si fos un nen que s’endú la seva joguina, que tancava RTVV. Llavors va publicar un escrit al seu perfil de Twitter explicant com l’havien obligat a mentir, a prendre sempre els plans “pel costat bo”, a distingir a cada moment qui era Déu i qui era l’Innombrable i fins i tot a controlar el seu accent. Mármol era una “bona professional”. Havia fet el que li havien dit, quan li havien dit i com li ho havien dit. Era conscient del que feia –“un dia comences a sentir vergonya de treballar per a ells”, escriu- i com a tal estava segura que tindria la seva recompensa. I, de fet, la tenia. Mármol no havia estat afectada per l’ERO salvatge que s’havia endut la majoria dels seus companys. Una ràpida repassada al seu Twitter corrobora que, en dos anys, no s’havia manifestat en contra d’aquesta mesura. Però tot això va passar a ser paper mullat el 5 de novembre.

Alguns ex-companys seu afectats per l’ERO van trobar que arribava tard aquest posicionament. Segurament tenien els seus motius. Després de dos anys molt durs de mobilitzacions, patiments, inseguretats i punyalades per l’esquena estic segur que molts dels afectats per l’ERO –sobretot els que més s’hi havien deixat la pell per evitar-lo- van sentir un cert plaer inconfessable en veure com els “companys” del “si no em menege em salve”, tampoc se salvaven.

Altres crítiques a Mármol les entenc menys. No tant dels ciutadans, disgustats per anys de mal servei públic informatiu que puguin dubtar de la capacitat de certs periodistes de fer un mitjà plural i independent. Sinó, sobretot, d’altres periodistes que ara surten amb el rotllo de “haver-ho denunciat abans” i “a mi això no em passa, si em censuren jo me’n vaig”, mentre s’explica terribles casos similars en els mitjans on s’ha treballat amb anterioritat –mai t’oblidis de recordar la comoditat amb la que treballes actualment- i que casualment mai ningú denuncia fins que no s’ha deixat. Igual que Mármol.

Sóc el primer a afirmar que quan un periodista fa malament la seva feina –i més quan l’utilitza per manipular o criminalitzar els sectors més dèbils socialment- cal dir-ho i dir-ho ben fort. Ho vaig explicar en aquesta mateixa pàgina fa just un mes en relació a una periodista de El Mundo balear que “destapava” trames de dubtós interès periodístic però molt interessades políticament. Llavors aquestes crítiques van despertar una forta reacció corporativa en la que semblava un crim que un altre periodista s’atrevís a qüestionar la feina d’una companya.

Per això és força curiós que sembla que tal i com s’acaba l’empresa protectora que paga la nòmina s’acabi també la protecció corporativa. Llavors ja és vàlid atacar la periodista, no perquè manipula, sinó perquè la seva denuncia “arriba massa tard”. Sembla talment que allò important no és l’ètica professional, sinó la reputació de les empreses.

Al final, hem de tenir sempre ben present que la protecció de l’empresa se’ns pot acabar a tots en qualsevol moment. Sinó que li diguin als treballadors d’Intereconomía acomiadats sense cobrar sous ni indemnitzacions. Els ahir martells de sindicats i manifestants es troben avui, pancarta en mà, exigint els seus diners. Fent, en definitiva, el que faríem tots.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.