Una raça superior

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

No ha fet cap favor a la professió –sobretot a aquella part de la professió que creiem que els gabinets de comunicació també estan integrats per periodistes- l’episodi d’enfrontament entre la responsable de premsa de la selecció espanyola i els enviats especials a Guinea en una de les ocasions que els mitjans de comunicació esportius han anat més enllà del minut de joc i resultat. Fins i tot una de les periodistes que més admiro, l’Elena Sevillano (El País-Madrid), va deixar-se endur per la ràbia del moment i per l’empenta del blog de Juan Tortosa a Público.es i va proclamar: “que no se llamen a si mismos periodistas: periodistas o guardaespaldas?”.

Caram… Això m’ha fet pensar en un altre periodista també amic, Bernat Capell, representant de periodistes que sempre han estat a l’altra banda de la força -com col·loquialment anomenem els gabinets de comunicació- i representant del sector de la professió que ha tret pit davant l’adversitat a l’hora de defensar que els gabinets, fins i tots els de Patates Matutano, fan periodisme. Davant de l’episodi de Guinea podem tornar a treure el debat: construir un discurs, elaborar una estratègia de comunicació sobre un fet, explicar una iniciativa no dient cap mentida però tampoc dient tota la veritat, fer de guardaespatlles si cal… és fer periodisme? Jo crec que sí.

A aquestes alçades hi ha pocs periodistes, d’una banda o de l’altra de la barrera, que no hagin estat insultats i menyspreats socialment, però els periodistes dels gabinets de premsa han estat els dolents del making of, del que no s’ensenya davant de les càmeres, de les misèries d’una guerra interna on també podríem qüestionar si és periodisme passar-se hores i hores en una redacció sense aixecar un telèfon o esperar un teletip per donar-li una mica de forma o posar la carxofa davant de qualsevol per demanar una reacció. Per mi, tot és periodisme, de bona o de mala qualitat, però periodisme, malgrat tot.

Com vostès sabran, després d’una dotzena d’anys en exclusivitat a la banda de les races superiors, he posat de nou la pota al cantó fosc i he recordat que només des d’aquest cantó m’han despertat alguna vegada a les quatre del matí per mobilitzar-me. Al cantó clar també va passar un cop: eren les quatre del matí per al meu interlocutor i per a mi les deu, però l’exclusiva no me la van deixar publicar. Guardaespatlles? De la mateixa manera que poden dir els meus companys dels mitjans de comunicació públics o privats, en aquesta pobra, bruta, trista i dissortada professió, on Catalunya influeix tant com Uzbekistan, hi ha algun dia, només algun dia, que tanques la porta del despatx i penses que has fet alguna cosa que algun dia podràs explicar.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.