La revolució d’Obama

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

En un país petit i amb un sistema de mitjans que malda per sobreviure al ‘tot per res’ de l’era digital, els esforçats periodistes i corresponsals de l’àrea d’internacional mereixen tots els elogis i, sovint, un monument. A vegades, però, queda l’interrogant sobre si no ens hem deixat alguna cosa important per explicar.

Podria ser el cas de l’acord nuclear de sis potències mundials (els Estats Units, Alemanya, el Regne Unit, França, Rússia i la Xina) amb l’Iran de fa poc més d’una setmana. Potser ens vam perdre una mica entre les fotos emmoquetades de Ginebra amb els petons i abraçades d’Ashton i Kerry i la cara somrient del ministre d’Exteriors iranià, Mohammad Javad Zarif.

Perquè potser aquest acord té una dimensió que va molt més enllà del que és aparent. Podria ser  la primera fita històrica del president Obama després de l’evident fracàs de la reforma sanitària. Una fita històrica que tindria el seu origen en aquella presentació internacional del president americà el 4 de juny de 2009 en una conferència a la Universitat del Caire on va anunciar la seva determinació a ‘trobar una nova relació entre els Estats Units i els musulmans del món‘.

De fet, a Ginebra –i a Washington- es va fer poc més que rubricar l’acord que funcionaris d’alt nivell i experts nuclears iranians i nord-americans feia mesos que discutien en secret a Oman (abans i tot de l’elecció, el juny passat, de Hassan Rohuani com a nou president iranià). Uns acord, per tant, en què la Unió Europa i l’alta representant de la UE per als Afers Exteriors, Chaterine Ashton, hi haurien tingut un paper més aviat petit.
Obama va voler que inicialment capitalitzés l’acord el secretari d’Estat Kerry preveient la reacció nacional i internacional. Perquè si com era d’esperar a l’ala dura dels republicans (sic!) nord-americans els va faltar temps per denunciar un suposat lliurament de l’Administració Obama a les peticions iranianes a canvi de no res, no ho era tant la duríssima reacció del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, que va denunciar, literalment, que si d’aquí uns anys s’activa una maleta nuclear a qualsevol capital europea serà a causa de les concessions realitzades a l’Iran aquest any 2013. I encara menys previsibles eren les reaccions des de l’Aràbia Saudita criticant de forma poc dissimulada l’acord en una inèdita convergència amb Israel (sorpresos, potser, perquè l’acord  desbloqueja, d’entrada, 7.000M$ de propietat iraniana i li retira filtres en el mercat del cru).

Tot això en un any en què els estats del Golf sumen, de llarg, la major provisió i adquisició armamentística del planeta; l’any en què Síria es consolida com una guerra amb capacitat de desestabilització regional amb ecos de guerra freda pel paper que hi juguen Rússia i els mateixos Estats Units; i el mateix any en què l’Iraq -vergonyosament silenciat al món occidental- es dessagna per l’evidència d’una guerra oberta entre xiïtes i sunnites.

En aquest escenari convuls, deixar-ho en el tòpic ‘acord històric’ és quedar-se molt curt. L’Administració Obama ha tingut la determinació de negociar amb els iranians i ha signat un acord que tindrà conseqüències més enllà de la indústria nuclear iraniana i molt més enllà del mateix Iran. La regió sencera i els principals actors internacionals miren d’entendre quines poden ser aquestes conseqüències i com afectarà cadascun dels estats que -és un dir- hi conviuen. Ens costa d’entendre el perquè, però Obama ha provocat una autèntica revolució que desmunta la geostratègia de la zona a què ens havíem acostumat des de fa mig segle. I ho fa convençut que l’acord “obre un nou camí cap a un món més segur”.

Potser podíem haver mirat de posar l’accent per aquí. Al capdavall Catherine Ahston i Mohammad Javad Zarif no podien ni fer-se un petó.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.