Els Avuis d’ahir

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Amb la capçalera del diari Avui sovint s’hi ha fet broma, en general cruel i gairebé sempre injusta. De l’estil de: “Llegeixi demà al diari Avui les notícies d’ahir”. Doncs bé, ara la cosa ha canviat i fa així: “Llegeixi sempre que vulgui les notícies d’ahir del diari Avui“. Sí, perquè gràcies al Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions (SGDAP) de l’Ajuntament de Girona, en aquests moments és possible consultar en línia els exemplars d’aquest diari que van des del 1976 fins al 2011. La digitalització al poder. Una feinada de por. I una notícia excel·lent per a historiadors, periodistes, acadèmics i tafaners en general.

Poca broma, que això vol dir que tenim la història dels darrers gairebé quaranta anys d’aquest país a un clic. D’acord, exagero: una determinada història. Com sempre. Per a alguns, segurament serà una història massa convergent. L’Avui sempre ha hagut de carregar amb aquesta fama, merescuda en determinades èpoques, però que certament no serveix per qualificar de manera genèrica el primer diari en català aparegut després del franquisme. Seria una etiqueta també massa injusta: el diari Avui és i sobretot ha estat molt més que això.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

El diari Avui ha estat el diari que ha explicat el món en clau catalana durant quatre dècades. Afegim-ho per als curts de memòria: en una època en què això no era pas fàcil. Ni fàcil, ni modern, ni progressista. No, els moderns i els progressistes llegien altres diaris, escrits en idiomes més universals. L’Avui va començar la travessia del desert molt abans que existissin les altres grans veus en català que després s’han anat sumant al viatge: Catalunya Ràdio, TV3, VilaWeb, El Temps, la premsa comarcal, i de manera molt més recent, El Periódico, La Vanguardia i l’Ara. Quan l’Avui va començar, hi havia Ràdio 4 i molt poca cosa més.

Però sabeu quina és la paradoxa? La història sempre l’escriuen els vencedors, diuen. I és cert. Durant molts anys, l’Avui era molt més el diari dels vençuts que dels vencedors, per dir-ho de manera un xic maniquea. Un diari pobre, a l’ombra dels altres grans diaris barcelonins. Un diari acomplexat, com la majoria de pobres. Un diari resistencialista, que ha omplert milers i milers de pàgines amb manifestos i llistats de signatures cada cop que bufava una ponentada. Però vet-ho aquí que tot sembla indicar que, finalment i contra el pronòstic de la gran majoria, l’Avui haurà estat el diari dels vencedors. Expressat d’una manera més políticament correcta i menys maniquea: a partir de les pàgines del diari Avui, un historiador podrà entendre la independència de Catalunya. A partir de les altres capçaleres dels anys vuitanta, no tant o no gens.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.