Política 1.0

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Una de les coses que més han canviat en els darrers anys en el món de la política han estat les estructures comunicatives. Les noves tecnologies han capgirat l’esquema establert, que es dibuixava com una piràmide on el govern estava al vèrtex, els ciutadans a la base, i els partits polítics, els mitjans de comunicació, els sindicats o les associacions al mig actuant com a corretja de transmissió entre aquests dos extrems. L’accés global a Internet i l’aparició de múltiples plataformes per accedir-hi tothora ha significat una autèntica revolució pel poble, que ha pogut pujar els esglaons d’aquesta piràmide fins al punt d’incidir i interpel·lar directament les accions públiques i dels governs sense necessitat ja de passar pel sedàs intermedi, que sovint ha estat utilitzat per la política com un escut protector. La comunicació directa entre governants i governats és el nou escenari que ens planteja la digitalització del nostre món, una era coneguda popularment com la 2.0 que ha obert una nova cultura política a la que tots s’hi estan adaptant amb major o menor velocitat. El concurs dels polítics en aquest escenari és necessari per consolidar aquesta democràcia més sincera que ens diuen que apareix gràcies a les possibilitats de connectivitat entre nosaltres, encara que molts d’ells segueixen ancorats en el món d’ahir. L’atenció digital comença a ser una activitat inherent en tot polític, que ha d’interpretar aquests nous canals com la possibilitat de millora del servei al ciutadà. Les noves tecnologies,  doncs, no són una opció per regidors, alcaldes, diputats o presidents, són una obligació. Sinó legal, sí moral.

Encara que la majoria d’Ajuntaments han creat en els darrers anys estructures comunicatives que s’encarreguen de la visualització a la xarxa, la sensació majoritària és que els propis alcaldes prefereixen no avançar cap a aquest nous espais, si més no a la demarcació de Lleida. Costa trobar a Ponent i al Pirineu polítics que es creguin les xarxes socials digitals, (fet que significa també creure’s la política), com a eines de contacte amb la gent. Fent un cop d’ull a Twitter i Facebook dels alcaldes de les capitals de comarques, per exemple, s’evidencia una poca voluntat per convertir aquestes plataformes en noves branques comunicatives que facilitin la comunicació amb el ciutadà i que generin comunitat en un mateix espai comú. Alguns no en tenen, i d’altres ho utilitzen a mitges, fet encara pitjor per la sensació de deixadesa que desprèn. Hi ha alcaldes que tenen oberts els seus comptes però que des del mes passat no diuen res, i ni ha que són famosos per perfils de paròdia que algú ha fet amb to jocós. És curiós veure com molts polítics traginen smartphones i tauletes arreu amb la mateixa fal·lera que es mantenen ferms al model comunicatiu del segle XX.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

De fet, al territori només es poden destacar dos exemples reeixits de constant activitat política a la xarxa. Els dos alcaldes lleidatans més coneguts probablement arreu de Catalunya; El de la capital, Àngel Ros, un polític que té unes maneres de relacionar-se molt ‘pujolianes’ i el de la Seu d’Urgell, Albert Batalla, diputat per CiU i cap de cartell per la circumscripció de Lleida en les dues últimes eleccions al Parlament. En els dos casos, les xarxes són utilitzades com a eines per relligar-se al territori i deixar constància de la gestió sobre el terreny que serveix, a més, per esbandir els dubtes sobre la feina que fan a les seves ciutats, interrogants que s’originen pels altres quefers al Parlament i als respectius partits. La visualització permanent de la figura del “batlle digital” configura amb el temps una imatge de líder adaptat als temps que no tem obrir-se a una fiscalització en directe i a ulls de tothom per part de la ciutadania. Ara que tothom es vol tan transparent, l’espai 2.0 seria una bona oportunitat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.