Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Màrius Carol serà el proper director de La Vanguardia en substitució de José Antich, que feia 13 anys que n’exercia el càrrec. Des de mitjans de Madrid s’ha celebrat la decisió del propietari Javier Godó, ja que trobaven que en els darrers temps La Vanguardia s’havia “radicalitzat” en el debat sobiranista i han aplaudit que Carol “redreci” el diari.

Però qui és Màrius Carol, més enllà de la ràpida biografia oficial que han publicat la majoria de mitjans?

Segons l’informe “Qui són els què ens marquen l’opinió?”, editat per Mèdia.cat el passat març, Màrius Carol és el tercer opinador més influent de Catalunya, amb presència habitual a les columnes i tertúlies dels mitjans del Grup Godó –La Vanguardia, RAC1 i 8TV,- d’on fins ara n’era el cap de comunicació. Segons els seus posicionaments en els temes analitzats per l’estudi Carol va mantenir un punt intermig entre les tesis independentistes i les unionistes –paradoxalment Antich apareix com més bel·ligerant amb el sobiranisme,- defensor de les actuals polítiques econòmiques, de les retallades i del rescat bancari europeu; en canvi no va posicionar-se sobre la demanda de responsabilitats al sector financer ni en les decisions polítiques i judicials que afectaven el català.

Com a tertulià ha destacat sovint per les seves afirmacions poc rigoroses, com quan va assegurar que el president del Govern espanyol “cobra igual que un periodista”. També alguna de les seves columnes han estat durament rebatudes, com quan basant-se en una denúncia del grupuscle ultra Manos Limpias va posar en dubte els estudis ambientals encarregats per la Generalitat, llavors governada pel Tripartit. Llavors, Antoni Arrizabalaga, Coordinador del Museu de Ciències Naturals de Granollers, va respondre amb una carta que La Vanguardia mai va publicar i on desmuntava algunes de les afirmacions de Carol.

Però és probable que la part més curiosa de la decisió sigui que la major part de la carrera professional de Carol hagi estat enfocada en el que es podria anomenar “periodisme de paper couché”. Corresponsal a la Casa Reial espanyola durant deu anys –on no va centrar-se precisament en un enfocament crític,- expert en còctels i hotels i fidel seguidor del Barça i l’òpera, passions a les que ha dedicat diversos llibres.

Potser ha estat la seva proximitat amb el poder el que l’ha portat a justificar sovint accions poc comprensibles per l’opinió pública, com per exemple l’actuació de la Casa Reial espanyola en l’afer Urdangarín –la va qualificar “d’impecable”– o a afirmar que “el patró de mesurar immoralitats és diferent quan es tracta dels salaris d’alguns futbolistes o els guanys d’alguns màsters de l’univers financer”. Segons El Triangle els anys 2007 i 2008 va demanar –juntament amb altres periodistes- el Premi Príncep d’Astúries per a Fèlix Millet.

Una defensa que es fa especialment aferrissada quan es tracta dels interessos de Javier Godó, el seu cap, tal i com es pot veure en l’atac d’ira que té durant un debat amb el director de l’e-notícies, Xavier Rius, quan aquest li qüestiona uns possibles negocis immobiliaris de Godó.

2 Comentaris