Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Quan acaba el concert i el mànager et xiuxiueja, fent-te una gentilesa, “vols entrar al camerino a saludar l’artista?”, és el moment de fugir corrents cames ajudeu-me. Una cosa és tenir-hi un tracte cordial i una altra disposar-te a fer fila índia en aquell besamans que acostuma a representar-se després dels concerts. I no saber què dir quan et veu i et pregunta: “t’ha agradat?”. Això, en els concerts que van bé, esclar, i que donen lloc a aglomeracions i cops de colze rere l’escenari. Si no, encara és pitjor. És trista l’escena d’aquell cantautor en decadència, la sala amb tan pocs assistents que els pots comptar un a un, veient-lo com abandona la palestra tot sol i cap cot, deixant enrere quatre aplaudiments que ressonen fent eco, i te l’imagines al desemparat, glaçat, camerino comentant la jugada amb la seva mànager, que naturalment, és la seva dona. “Ha anat bé, oi?”.

Cal fugir del camerino, i desmitificar-lo. Contra el que il·lustra l’imaginari popular, sovint ni té glamour, ni distinció, ni luxes de cap mena (tret de la primera divisió mundial, esclar: els de Kylie Minogue, per exemple, són suites on t’hi podries passar el cap de setmana, i si tens la sort que t’apareix del vestidor en barnús tot plegat pot ser força agradable). Però l’exclusivitat que desperten té poc interès. Les situacions que es creen en els camerinos són perverses, claustrofòbiques, marcades per una inquietant complaença acusatòria. És obligat que t’adrecis a l’artista amb un entusiasme desorbitat, i quan t’hi acostes notes el munt de mirades tenses de la seva cort que esperen la teva genuflexió, la declaració d’inferioritat. Hi ha un sadisme refinat en l’artista que vol el periodista sotmès a la vista de tothom.

I et trobes allà, entre piles de caixes de cerveses (sempre n’hi ha), i el mànager, i l’empleat discogràfic, i la xicota, i els pares, i el president del club de fans, i tu al mig pensant que estaries millor a casa veient ‘La rambla’ a BTV, que ja és gros, i passant revista mentalment, a velocitat supersònica, a la llista d’eufemismes i frases de distracció que es poden dir per sortir del pas, “molt bé, eh?”, “la gent s’ha tornat boja” (tu no, esclar, detall que omets), “el millor concert teu que he vist mai” (cosa que tampoc no vol dir res), i mirar de canviar de tema immediatament: “i ara, què, te’n vas a Galícia a actuar?”, “o (millor encara) a Romania?”, “o a Corea del Sud?”. Surts i dius mai més, i fins i tot arribes a escriure un article explicant-ho i desitjant que tots els mànagers del planeta, tots els que figuren al cens del Directori Mundial de Mànagers actualitzat cada any des de la seva seu central a Suïssa, el llegeixin i el tradueixin i el fotocopiïn i no et tornin a preguntar mai de la vida “vols entrar al camerino a saludar l’artista?”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.