La televisió que veiem

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

A casa, fa uns dies que se’ns ha espatllat la televisió. L’aparell, vull dir. Mesos enrere ja vam passar una època sense tenir-ne, perquè l’anterior també s’havia espatllat i van passar setmanes fins que vam trobar la que teníem fins ara. Una setmanes que, ben mirat, no van ser gens avorrides, sinó ben al contrari. Els dilluns al vespre, per exemple, en comptes de seure al sofà esgotats i, instintivament, prémer el botó número tres del comandament, quedant-nos resignats mirant el programa prime-time de torn de TV3, engegàvem l’ordinador i recuperàvem algun “30 minuts” perdut, des del 3alacarta. Altres dies, vèiem el capítol d’alguna sèrie o senzillament dedicàvem aquesta horeta entre el sopar i l’anar a dormir a fer qualsevol altra cosa: parlar, llegir, fer una vídeotrucada a un amic que viu fora o, fins i tot, sortir a fer una cervesa. Veure la televisió es va convertir en una elecció selectiva.

Ara que un nou aparell ha dit prou, potser tornem a passar una època sense televisió, tot i que això no vol dir necessàriament sense continguts televisius. Podem escollir veure o no la televisió, engegant o no l’ordinador (elecció); i podem seleccionar allò que volem veure, molt més enllà del que ofereixen les desenes de canals de la TDT, podem triar entre tot allò que hi ha world wide web (selecció). Senzill, oi? Tant de bo!

Sovint, ens deixem caure al sofà, i naveguem a la deriva dels canals de televisió que freqüentem o d’aquells programes que ens criden l’atenció perquè ens entretenen sense fer-nos pensar massa. Tots hi hem caigut alguna vegada. I, quan ho fem, és clar, no ens dediquem a piular-ho a Twitter, no fos cas que la nostra reputació virtual caigués en picat per confessar que ens hem quedat enganxats a “Quién quiere casarse con mi madre”, “La voz”, “Top chef” o “Callejeros”. En canvi, ens afanyem a difondre que hem vist un documental molt interessant al “Sense ficció” o que ens hem passat la setmana esperant el nou programa de La2. Un cop més, però, Twitter no és un mirall fidel de la realitat.

Les xifres parlen per sí soles. Com que, precisament, treballo en un programa de televisió, cada setmana rebo l’informe d’audiència del dia anterior. Tremolo només d’obrir el document, perquè el resultat és desolador. Al canal cultural de la televisió catalana, el 33, ens conformem amb audiències d’entre l’1 i el 3% del share, i fem una festa si arribem als 100.000 espectadors; mentre els programes estrella de les cadenes privades espanyoles sobrepassen el 10% i freguen el 20% del share, el que en molts casos es tradueix en gairebé mig milió d’espectadors. Així de clar (i català).

De ben segur que, també algun dia, molts de nosaltres –com a espectadors-, ens enfadem amb la televisió i li demanem que ofereixi més continguts de qualitat. I és cert que, avui, els programes que van més enllà del pur entreteniment són un oasi enmig d’un desert, però encara hi són. Només cal seleccionar-los. Perquè si no els veiem i, a canvi, ens deixem portar per allò que ens manté distrets sense fer-nos crítics, som nosaltres els que ens estem convertint en espectadors de baixa qualitat, i correm el risc que, amb la mercantilització de la televisió, aquests programes desapareguin fins i tot de les cadenes públiques.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.