Periodisme? Permetin!

Em permeto manllevar el títol del llibre que recull la vida i els articles d’Eugeni Xammar, editat magistralment per Quim Torra. Periodisme? Permetin! és una autèntica lliçó de periodisme català. Un periodisme valent i desacomplexat, directe i àgil. En Quim Torra sempre ha destacat la determinació d’en Xammar i una de les seves cites preferides és aquesta: “Tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions”. Pam! Un autèntic calbot a la canallesca que tot i haver nascut i viure a Catalunya, no només pren totes les precaucions del món sinó que a més sembla que maldi per fer just el contrari d’aquell crit fet el 1976 per en Jordi Carbonell: “Que la prudència no ens faci traïdors”.

I tot això ve a tomb perquè aquests primers dies de 2014 ja estem veient coses semiòticament interessants. Parlo, per dir-ho clar i català, dels últims titulars de La Vanguardia. Titulars com “Mas demana la consulta però admet que provoca divisió”, que va ser la portada tres dies després que ho hagués estat el sublim “Rajoy tanca la porta a la consulta: sí al diàleg, no a dividir”. Fascinant! Realment un dels titulars més fascinants dels últims temps: en una mateixa frase tanques la porta per oferir diàleg. Difícil, molt difícil de superar. Però n’hi ha més: quan al cap de pocs dies, el president Mas envia una carta als presidents dels estats de la Unió per explicar-los la determinació del procés, el titular és “Mas demana auxili als líders de la UE”. I, per acabar-ho de rematar, aquest cap de setmana, la portada ha estat “Europa segueix amb atenció el conflicte intern espanyol”. Si ho apleguem tot, la conclusió és diàfana: el dret a l’autodeterminació és una font de divisió i problemes mentre que els cops de porta de l’Estat són gestos de diàleg alhora que les accions d’estat del govern català no són res més que crits d’auxili. Tot plegat massa i tot, perquè, comptat i debatut, el procés català no és res més que un “conflicte intern espanyol”.

Al pròleg del llibre Periodisme? Permetin!, el periodista Enric Vila afirma que “després de la política i la guerra, no se m’acut cap activitat tan lligada a la idea de nació com el periodisme”. En Vila té raó perquè és evident que els periodistes escrivim, radiem o televisem des d’un marc nacional i antropològic concret i adreçant-nos a un univers de lectors, oients o televidents també molt concret. No parlem des d’un lloc inconcret de l’univers, parlem des d’un lloc concret. I no parlem per a tot el planeta, sinó que ho fem per als qui sabem o creiem que els interessarà allò que estem explicant, per a aquells que ho entendran i ho valoraran. Sempre ha estat així, aquí i a tot arreu.

Però també aquí i a tot arreu sempre hi ha hagut qui ha utilitzat el periodisme i els mitjans de comunicació no com a objectius sinó com a mitjans, com a eines, com a armes llancívoles o cartes de negociació. És a dir, no es busca el rigor ni l’esperit crític ni encara menys la independència professional, sinó tot el contrari. I sense manies! Fent això, els qui ho fan, primer de tot, fan molt de mal al periodisme perquè l’afebleixen, el taquen i donen arguments a tots els qui desbarren de la professió. Segonament es fan mal a ells mateixos, perquè si ja no fan la feina que diuen fer, quin sentit té el que fan? Esdevenen soldats de trinxera, que seran rellevats o sacrificats quan els seus comandaments ho decideixin. I tercerament, en darrer lloc però també rellevant, fan mal al país, provocant una confusió constant perquè, per les seves lleialtats i servituds, han arribat a assumir com a normal aquella dita maleïda que diu “que la realitat no t’espatlli un bon titular”. I davant de tant desori, un no pot més que exclamar-se “Periodisme? Permetin!”. Au va!

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari