Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Teresa Toda, subdirectora d''Egin', empresonada durant sis anys.

Teresa Toda, subdirectora d”Egin’, empresonada durant sis anys.

Entrevista a Teresa Toda, antiga subdirectora del diari basc Egin i empresonada durant sis anys.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Acaba de sortir d’un empresonament de sis anys. Es pot resumir l’experiència?

És molt difícil. La presó és dura per a qualsevol persona i més per a algú amb consciència, que ha de veure com funciona un sistema dissenyat per esclafar i sotmetre les persones. No hi ha res que s’assembli a la reinserció.

És un món limitat en tots els sentits i l’única cosa sobre la qual tens un mínim control és el propi temps. Vint hores diàries en una cel·la donen per llegir, escriure, estudiar, fer manualitats… [riu]. També estableixes relacions personals molt fortes amb les companyes. I després, els presos bascos tenim la dispersió, entre altres condicions especialment dures.

Vostè va ser condemnada dins el sumari 18/98, que va tenir resultats molt diferents: condemnes molt llargues, absolucions… Com va anar?

El sumari 18/98 va ser un calaix de sastre que va inaugurar la tesi del jutge Garzón que “tot és ETA”. Proves, realment proves, no n’hi va haver mai cap, sinó que tot es basava en presumpcions ideològiques, a banda d’il·legalitats flagrants com el fet que els mateixos policies que feien de testimonis també fessin de perits.

Tot i així, d’absolucions n’hi va haver molt poques. La gent de la Fundació Zumalabe, després de ser condemnada per l’Audiència Nacional i empresonada, va ser absolta pel Tribunal Suprem i alliberada sense indemnitzacions ni perdó ni res.

La majoria de gent vam ser condemnats a penes fins i tot més llargues que la meva. De fet, encara hi ha deu treballadors d’Egin empresonats, entre ells el director i els membres del consell d’administració, alguns molt grans i amb problemes de salut.

Entre que va entrar a la presó i n’ha sortit, la situació política basca ha canviat molt, però sembla que les dificultats per exercir el periodisme no han millorat, amb el tancament de mitjans digitals com Apurtu o Arteak Ireki.

Sí, l’Estat continua a la seva, ancorat al 1998 o a inicis del 2000 i això s’ha pogut veure aquests dies amb les noves detencions d’advocats. També continua la dispersió, la situació d’excepció, etc.

Però les coses han canviat al País Basc, s’està generant un moviment que veig molt gran i creixent que vol empènyer l’Estat a moure’s, però costa molt, així que esperem que la pressió internacional hi ajudi.

Com valora la llibertat d’expressió? Pot fer-se periodisme crític al País Basc?

No hi ha cap lloc a Europa on hi hagin passat les coses que han passat aquí. Cal comptar tots els mitjans tancats per adonar-nos-en: Egin, Egin Irratia, Egunkaria, Ardi Beltza, Apurtu o Arteak Ireki. Suposa una limitació i una retallada de llibertats increïble, però sembla que s’ha normalitzat, que no escandalitza.

I d’això en tenen molta part de la culpa els periodistes que s’han acostumat a acceptar la versió oficial de forma acrítica, sense qüestionar-la ni preguntar-se res. Amb aquesta actitud han ajudat a estendre la indiferència, l’autolimitació i la passivitat. No podem acceptar aquesta generalització de la por i de l’autocensura, ni tan sols amb l’excusa de la precarietat i la crisi, ja que les seves conseqüències ens arribaran a tots, també als periodistes que han callat.

En aquest sentit, el País Basc ha sigut en certa manera un laboratori de la repressió? D’aquesta extensió de les mesures coercitives a qualsevol tipus de protesta, com s’ha vist en la darrera Llei de Seguretat Ciutadana…

Fa molts anys que el País Basc és aquest laboratori. Ja des de l’època de la insubmissió, quan els insubmisos navarresos van ser empresonats massivament.

Sembla que la gent no s’adoni de la gravetat del fet que no es pugui protestar, que puguin imposar multes absurdes per accions simbòliques. I en certa manera és l’autocensura dels periodistes la que impedeix que això es percebi.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019