La privatització del dret a la informació

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Estem assistint a diferents processos de privatització dels serveis socials i dels drets adquirits i garantits per les legislacions i polítiques públiques socials durant les darreres dècades. En aquest context, també s’està produint un procés de privatització del dret a la informació, un dret bàsic en un sistema democràtic. I això s’aconsegueix amb l’eliminació dels espais on la ciutadania pot tenir accés a una informació veraç, plural, contrastada i suficient de forma gratuïta: tancant televisions públiques -un fet inimaginable fa uns anys- o pervertint la seua funció social, dificultant l’existència dels mitjans comunitaris i limitant les obligacions en continguts dels mitjans comercials. La concentració de la propietat dels mitjans que s’està produint en l’àmbit estatal forma part del mateix procés de privatització del dret a la informació. De fet, ara mateix només els grans grups econòmics tenen opcions reals de crear i mantenir mitjans de comunicació clarament massius, cosa que afecta el pluralisme polític de la informació que rebem. Estem caminant cap a una societat en la qual la informació de qualitat serà, cada cop més, de pagament i d’accés limitat, cosa que afecta a la lliure configuració de l’opinió pública i de les majories socials al sistema democràtic. Anem cap a un model en el qual la majoria acabarà tenint només accés a informació porqueria a partir de mitjans d’ínfima qualitat, farcits de reality shows i informacions pamfletàries.

Responsabilitat professional i ciutadana

Qui ha d’impedir que arribem a una situació com la descrita? Crec, sincerament, que massa vegades es fa recaure la garantia del dret a la informació exclusivament sobre l’ètica i els actes individuals dels i de les periodistes. El cas de Radiotelevisió Valenciana (RTVV), és un dels exemples més propers del que parle, ha demostrat que si bé és imprescindible la implicació dels i de les professionals, aquesta no és suficient. Segons relata Julià Alvaro al seu article Canal 9, la amnesia del PP y otras desmemorias, els i les professionals de la televisió pública valenciana van ser dels primers que van comptar amb un Estatut i comitè professional que, mentre va existir, podia denunciar, i denunciava, rotundament la manipulació informativa. Però semblava una cosa exclusiva dels i de les professionals, no implicava a la ciutadania. No hagués estat possible que els valencians i les valencianes, en aquest cas, s’haguessin organitzat per reivindicar amb els i les periodistes una televisió pública autònoma i lliure de manipulacions com es fa amb la sanitat o l’educació? No hagués estat possible que les dues manifestacions que van tenir lloc quan es va anunciar que es tancava RTVV i quan, finalment, es va tancar, s’haguessen produït amb els primers informes de manipulació 15 anys abans? Massa vegades la ciutadania s’ha resignat a veure com les radiotelevisions públiques reproduïen el que interessava al govern de torn i no ha pensat que, potser, també era la seua obligació protestar. Massa vegades, també, els polítics han transmès que l’única solució possible era que arribaren ells al govern, però quan ho feien llavors es tornava a actuar amb tendenciositat. De fet, i com descriu Álvaro, és el que va passar, paradoxalment, amb l’arribada del PP al govern valencià el 1995: portava al seu programa electoral promeses en contra de la manipulació informativa a RTVV. El mateix, no ens enganyem, pot passar en el sentit contrari si la ciutadania no s’organitza en aquest àmbit més enllà dels interessos partidistes. Des del meu punt de vista, ha de ser el periodisme, aliat amb la societat i més enllà del partit que governe, qui reivindique les garanties legals suficients com per evitar la manipulació als mitjans públics, i, alhora, per garantir el dret a la informació. Però si la professió està sola i desorganitzada poca cosa podrà aconseguir.

Sincerament no crec que els i les periodistes hagen fallat individualment en el cas de RTVV. Segurament hi haurà hagut, desconec en quina magnitud, actituds “col·laboracionistes” amb la manipulació informativa que va patir l’ens públic valencià que s’han de denunciar, com de fet denuncia Álvaro al seu article. Però, alhora, no crec que es puguen demanar heroïcitats individuals als i a les periodistes, com tampoc se’n poden demanar als ciutadans i les ciutadanes en general als seus llocs de treball. El que sí que crec és que els i les periodistes hem fallat com col·lectiu: no hem sabut organitzar-nos de forma exitosa per defendre la funció social de la nostra professió, ni hem sabut impulsar que la ciutadania se’ns sume com en la defensa d’altres drets bàsics. Ni tampoc hem aconseguit unes garanties legals que vagen més enllà de la bona fe del governant de torn, que s’esvaeixen amb un simple canvi de govern.

No és aquesta, com podria semblar a molts, una realitat social i comunicativa exclusiva del País Valencià. Diria que, amb matisos, i segurament amb menors graus de manipulació, és una situació que es reprodueix, si més no, arreu de l’estat espanyol. Catalunya ha estat pionera a l’Estat espanyol amb iniciatives en l’àmbit de la comunicació i compta amb organismes com ara el Consell de l’Audiovisual, el Consell de la Informació i fa uns anys es va elaborar una llei del CCMA que pretenia la desgovernamentalització. Però no ha estat avançada en l’àmbit de la comunicació en el context europeu o internacional. De fet, la realitat social i ideològica neoliberal que ha fet possible el tancament de RTVV, la privatització del dret a la informació, tot i que no és factible de forma immediata a Catalunya, no és tan impossible com ens podríem pensar. Els treballadors  i les treballadores de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) són vistos en moltes ocasions com uns privilegiats que només es mouen pels seus interessos en comptes de com a garants d’un dret ciutadà. Una vegada s’aconsegueix que aquesta siga la imatge dels qui treballen allà, resulta molt més fàcil generar argumentacions basades en l’austeritat que justifiquen si bé no un tancament -almenys a curt o mitjà termini-, si una privatització parcial, una reducció a la mínima expressió o una perversió dels objectius fundacionals. Bé per acabar amb el privilegi o bé per la suposada major eficiència de l’empresa privada, entre molts altres. Un panorama que descriu molt bé Marina Llansana a l’article Els liquidadors de TV3, en què parla del procés d’externalització del departament comercial que està provocant vagues a la CCMA. Insistesc, tot i que els contextos són molt diferents, el factor que analitze en aquest article no varia: el periodisme com a professió no ha aconseguit implicar la ciutadania, en aquest cas, en la defensa dels mitjans públics davant les actuacions de manipulació informativa o de la privatització encoberta.

El que ha passat al País Valencià ens hauria de fer aprendre d’errades que no s’han de tornar a produir. Hem de dir-li a la societat que no ens podem resignar a ser manipulats o a que privatitzen o tanquen els nostres mitjans públics, que hem de sortir al carrer contra això els i les periodistes però també la societat, com ja es fa per reivindicar altres drets socials i democràtics. Mentre no es faça així, correm el perill que se seguesca endavant amb la privatització del dret a la informació i el consegüent deteriorament de la qualitat democràtica.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.