Excessos i defectes

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Quan tots érem més joves i la sanitat pública passava per una situació més folgada, a l’ambulatori del meu barri s’hi acumulaven els iaios i les iaies que anaven a l’equipament del carrer Mossèn Cinto Verdaguer, el carrer de la piscina, a passar la tarda. De retruc, el metge els receptava alguna cosa, però el principal objectiu era, això, passar la tarda. Després va venir les hores concertades i altres encorsetaments que han anat acotant aquella activitat de socialització de la gent gran, i de la resta de visitants. A l’ambulatori –ara se’n diu CAP- s’hi estava calentet.

L’altre dia els periodistes de Cultura, els que segueixen la branca de cinema i que perpetren la heroïcitat de veure en sessió contínua totes les pel·lícules que el públic en general consumirà el cap de setmana, van posar el crit al cel quan la preestrena del polèmic film de Lars Von Trier no va tenir l’habitual i matinal passi de premsa. Sé que el meu amic Jordi Bianciotto se’m tirarà al coll, perquè jo també penso que la majoria absolutíssima de periodistes van a aquestes convocatòries a treballar. Però no sé si entre tantes convocatòries de premsa una part de la professió ens hem passat de la ratlla.

Algú de nosaltres pot dir que no ha utilitzat mai el seu carnet de periodista per anar de gorra a un concert o a una preestrena de cinema o per entrar a una exposició o a un monument? Sap el públic en general que els periodistes tenim entrada gratuïta a algunes sales de ball de la ciutat? Tots els llibres i discos i caixes de vi i pernils que es reben a les redaccions tenen només una voluntat amistosa? Els hem d’acceptar aquests ‘detalls’ i aquests avantatges que en una altra societat ens aproparia a les característiques d’una casta? Com és que en algunes rodes de premsa es multipliquen fins i tot per deu els periodistes d’un mateix mitjà en funció del regal que s’hi dóna?

Tinc una sana enveja cap a tots aquells periodistes que han pogut disposar d’una bella biblioteca i discoteca basada en el dur treball i en la promoció que els arriba de les seves fonts (ho dic per aquest ordre) i admeto, i no puc llançar la primera pedra, que jo també he anat a sessions de cinema (poques), a algun concert, a ballar i a museus i monuments, aprofitant la meva condició de periodista. No he rebut mai cap pernil ni cap caixa de vi. Però crec que la preestrena sense passi de premsa del film de Trier és un símptoma i la reacció hauria de ser mesurada. Perquè correm el perill de semblar aquells iaios que anaven a passar la tarda a l’ambulatori de Santa Eulàlia.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.